Dubtes

El polvo se rió

Buscava un agafador per començar a escriure el text d'avui, he obert a l'atzar Los poemas son mi orgullo, de José Agustín Goytisolo, i he trobat:

Soñe en los días más radiantes
y me cubrió la sombra.

Invoqué noches oscurísimas
y me cubrió la luz.

Intenté despojarme de recuerdos
y el tuyo me envolvía.

Dije que no eras más que polvo
y el polvo se rió de mí.

No crec en el destí ni les supersticions perquè són veritat. Tot allò que es pronuncia és veritat almenys en la ment de qui ho diu i de qui ho escolta, perquè genera la creació mental d'una realitat. La realitat és una orquestra que fa música dins i fora de tots nosaltres, trencant el vidre entre l'interior del tímpan i l'aire lliure, encara que aquest últim sigui sorollós i pudent. En potència tot és: nota el tacte de la sorra de cala Tortuga, a Menorca, mentre hi passejes amb els peus nus. La gent gran i sàvia mai no se'n de les frases que es queden a mitges, dels viatges mai no realitzats, ni dels amors perduts, perquè mai no ho són, en realitat.

I ara, què em volies dir?

posted by favaritx @ 11:28 PM