Dubtes

ara a http://favaritx.illencs.com

2005-11-19T20:54:00.000+01:00

Amics i amigues, a partir d'ara em trobareu a http://favaritx.illencs.com, o dins un blog molt polit que es diu www.illencs.com.

Jo seguiré escrivint els meus dubtes, incoherentment ennuvolats, i esper que el nou format us agradi i us animi a fer-me molts més comentaris, que són l'energia que em mou a escriure cada dia (toma frase feta!!!).

En fi, canvia sa carcassa però desgraciadament, s'autor seguirà tan desorientat com sempre!

Una abraçada!!!

ara: favaritx.illencs.com

2005-11-19T20:32:00.000+01:00

Amics i amigues,

Moltes, moltíssimes gràcies per sa fidelitat a hodubto.blogspot.com,

a partir d'ara, em trobareu a http://favaritx.illencs.com, o be directament a www.illencs.com.

Seguiré fidel al meu món, als meus dubtes, i a les vostres il.lusions, que són les meves.

El futbol és així

2005-11-19T06:23:00.000+01:00

Mort. Es va sortir de l'autopista mentre anava en el seu Opel ascona, i no hi ha causa aparent. Ni anava begut, ni massa de pressa, ni tenia patologies psicològiques detectades.
Què va passar? Doncs que era un home, un de tants homes (ja sabeu: els especímens més peluts que els altres i amb penis) que com a estúpid va deixar una amiga a mitges tintes, quan ella volia recorrer el seu cos, i va marxar corrent amb el seu Ascona cap a Barcelona per l'autopista per arribar a temps de veure el partit . Síiiii, confeseu, tots vosaltres, homes, que heu fet bogeries per veure el futbol dels nassos, quan es poden passar dues hores mooooolt millor.
Doncs ell patia per veure el partit i tenia la ràdio posada al cotxe i anava vorejant la velocitat límit quan el Pujal diu que Ronaldinho (era la final de la Champions) regateja a fins a cinc oponents del Chelsea i fa una centrada precisa a Eto'o...i en aquell precís moment l'home entra en un dels túnels del Garraf i es queda sense cobertura de la ràdio i no sap què passa i dels nervis comença a perdre el control i a la sortida del túnel, cau irremeiablement precipici avall i es mata al costat de la segona residència de l'Eto'o, precisament, que com molts altres homes de peles viu a Sitges.
Va marcar Eto'o? Ell mai no ho sabrà perquè està en un nínxol de Montjuïc, com tants altres, podrint-se.
El futbol és així, com diria Cruyff.

Somnis de bisbe

2005-11-17T23:50:00.000+01:00

A Baltimore han fet un estudi que demostra que les formigues tenen menys capacitat cerebral que els humans. L'estudi, finançat per la National Enterprise of Nonsenses, ha durat nou anys i arriba concretament a la conclusió que les formigues doncs... vaja... que...jejej... que ténen un pla preconcebut, i l'executen. Però no els hi demanis complexitats humanes del tipus: m'agrada aquest xicot però l'altre també, o bé: bombardejo Bagdad en plan clàssic, o hi afegim uns productes químics?
No, les amigues formigues tenen les coses clares. Que toca anar al sucre? S'hi va. A Baltimore els han fet proves difícils, i elles (les formigues, dic), erre que erre. En plan: sí, sí, seguirem anant al sucre tot i que sabem que moltes morirem en el "empeño" (m,agrada empeño, en castellà).
Una formiga, només una, entre trenta set mil, ha demostrat iniciativa pròpia, i ha deixat flipats als universitaris baltimoresos perquè va passar del sucre i es va dedicar a fer una excursió mentre ballava hip hop, i se la van trobar darrera el pot del sucre fent l'amor amb una altra formiga.
Però no han pogut treure conclusions, els baltimoresos, d'aquest cas concret. No.
Queden tres dubtes per a la posteritat: Bush rep instruccions de les formigues, en secret? 2) s'ha pogut demostrar, realment, que les formigues siguin menys felices que els veins de l'extrarradi de Baltimore; i 3) moltes formigues juntes, podrien fer un supercomputador que aconseguís captar els somnis eròtics dels bisbes espanyols, i fer-los públics en una gran party chill out amb sangria i projeccions de diapos?

La boda

2005-11-16T21:51:00.000+01:00

"Mira, és que no tinc temps, no ens podem casar, avui, m'ha sorgit un imprevist a la feina, he de tancar un contracte ara mateix", li diu ell, just abans d'arribar a l'església, trucant-la al mòbil.
La núvia, vestida de blanc, li contesta: "ho entenc, carinyo, deixem-ho per un altre dia".
Quatre mesos més tard, es casen i tot és fantàstic. I la nit de noces, a l'hotel de luxe, quan ell s'està desvestint, ella obre la porta i hi entren dos models de metre noranta centímetres d'alçada, cos atlètic, i vestits només amb calçotets ajustats.
Ella li diu, al marit: "mira, carinyo, és que aquesta nit no tinc temps de fer la nit de noces com cal, perquè tinc un altre compromís amb aquests dos nois que m'acaben de trucar; sí, és un compromís imprevist a la feina, no els hi podia dir que no, ja saps com és això de la prostitució de luxe. Ah, i per a esmorzar recorda que m'agrada el bacon ben ressequet".
El marit se la mira i diu: "ho entenc, carinyo, ja farem la nit de noces completa demà amb més calma. bona nit als tres".

L'ascensor porno

2005-11-16T02:16:00.000+01:00

Pérez agafa l'ascensor a casa seva i hi coincideix amb el veí del tercer segona, un jove de 32 anys atractiu, de mirada penetrant i cos atlètic que despren un perfum embriagador. Fan l'amor apassionadament abans d'arribar ni tan sols al primer pis (per fi s'adona, Pérez, que l'entresol i el principal no són dos capricis, sinó dues fases del sexe: un entresol, sexualment vol dir que entre el sol i l'acompanyat, millor el segon; i el principal, sexualment parlant, fa referència al fantàstic punt G, seguit de la resta de tot l'abecedari!!!), i s'acomiaden protocolàriament sense ni saber els seus noms.
En la propera junta veïnal hi ha queixes perquè a partir d'aquest dia de la coincidència esmentada, de tant en tant se senten sorollets, i l'ascensor tarda més en poder agafar-lo.
La decisió es dràstica: es fa un forat més gran i un ascensor ultramoder per a capacitat per a sis o més, per dins tot folrat amb vellut verd, i miralls arreu, dotat de petit necesser amb olis corporals i altres utensilis ... aparentment eines per a si falla l'ascensor...però molt fàl.liques, totes elles, per a què enganyar-nos.
Ara totes les revistes de tendències parlen d'aquest edifici: el primer sexascensor de la ciutat: la madureta del cinquè amb l'aprenent de 21 anyets del tercer, la viciosa del quart amb un altre viciós rude de l'entresol... i de vegades tots quatre junts, i d'altres combinatòries...
Per cert, la senyora Adela Pérez ha anat repetint, amb el del tercer segona. No fos cas que us pensessiu que Pérez era un home! Nooo, en aquest immoble tots són decents... però follen que dóna gust.

Plàstic blanc

2005-11-14T20:38:00.000+01:00

L'altre dia vaig tenir un somni horrible: estava en una habitació estreta, de parets plenes d'angles tancats i absurds, on no hi havia ni finestres ni espai gairebé per respirar, i les parets eren de plastic blanc, però sense sostre. De sobte començo a canviar el punt de vista i esdevinc una mena de zoom que s'aixeca per sobre de la meva habitació estreta de pis estret i angulós estrany, i comprovo com tot el globus de la terra és un immens eixam, una successió infinita d'habitacions estretes de plastic blanc on hi viu tothom, sense terra ni mar ni muntanyes ni ciutats, ni res de res de res. Una teranyina absurda que ens porta a la mort segura perquè no ens podem ni moure més enllà d,obrir portes i portes, ni menjar ni beure ni res de res.
Per sort el somni després canviava, i en una habitació (també de parets blanques de plàstic) em passaven altres coses molt més interessants que no puc explicar perquè hi ha menors d'edat llegint això.

PD: Durant una setmaneta més seguiré escrivint en aquesta adreça. Ja us avisaré del canvi, que esperava per avui però un cuquet estrany s'ha esmunyit per entre els bytes i manté l'espectativa oberta una setmana. Au!

Finalment, començaré

2005-11-13T15:20:00.000+01:00

Aquest serà el darrer dubte de Dubtes en aquest blog de blogger.com, perquè tot canviï però tot es quedi allà mateix, o no.
Aquesta frase que estic escrivint només sé que acabarà en un punt. I aquesta que la segueix et vol dir que demà canviaré de forma, però no de fons.
A partir d'ara, mantindré la solitud dels meus Dubtes ben acompanyat, per mantenir ben viva la incoherència. Hi seguiré escrivint paraules suades al costat d'altres de resseques, paraules amb punxes i d'altres amb corves. Però per a poder-les tocar i posar-hi tempo, tu hi hauràs de posar més renecs, més punts negres, o somriures, o fins i tot el teu tacte. Ja veuràs com...
Tot serà més polit per compensar la pols i les ombres. Fa més de deu mesos que escric dubtes, i cada vegada en tenc més i entenc menys coses. Ajuda'm.
Demà dilluns neix un nou mitjà de comunicació!!! Ja veureu com, i on heu de fer click...

Hip hop

2005-11-12T22:13:00.000+01:00

Una dona de 83 anys reuneix a tota la seva família a casa seva. Els vol fer un gran anunci: ha decidit exercir de vella.
Tota la família es queda petrificada al seu voltant. Els fills i els nets no ho entenen, creuen que és una broma pesada. En ple any 2057, quan ja fa tants anys que s'ha imposat la Cinquena Joventut biomolecular (CJB)! Com pot ser que la nostra àvia renuncii al seu campionat de ciclisme, a les desfilades de bellesa en bikini i al grup de hip hop?
Doncs no, la senyora decideix que vol gaudir tota la davallada física que porta a la mort i fer-ho amb saviesa i ben conscient. I decideix escriure unes memòries.
La família decideix amagar-ho tot davant dels amics i coneguts, fan veure que la dona segueix plenament fidel a la dictadura de la CJB.
Però les memòries es publiquen, i comença a estendre's la moda d'envellir i morir amb arrugues però amb plenitud, amb fluixera però saviesa. Com toca, com dicta la vida i la mort.
Tota la CJB tremola, excepte uns quants despatxos de la secretaria de Pensions del Ministeri de Treball i Seguretat Social.

Baríton i portuguesa

2005-11-12T00:30:00.000+01:00

En un poble portugués hi ha una senyora, ja vella, de la que mai no s'ha fet cap fotografia ni s'ha enregistrat cap imatge de video. No té nom, tampoc té carnet ni documentació, ni cotxe ni hipoteca, ni fills ni marit. La senyora mai no ha escrit cap conte ni li ha tocat la loteria perquè no juga mai. No ha guanyat cap competició esportiva, ni cap medalla de les que donen quan ets nena i fas un festival de ballet a l'escola, o patetismes similars.
Però la dona, la filla del Joao, té un magnetisme especial que fa que donant-li la mà, automàticament, cantis com els angels. Però li has de mantenir la mà agafada.
Fixeu-vos a partir d'ara en els escenaris de l'òpera, i veureu com els grans tenors o les dives, sempre canten amb alguna cortina o columna de decorat al costat...per amagar a la filla del Joao, a la que estan agafant de la mà!!!!
El millor del tema és que la senyora en qüestió ni canta ni li agrada cantar. Però ha signat un contracte vitalici amb uns quants d'aquests famosos gordos que triomfen a Nova York, Milà i Tòkyo, i està forrada.
Amb la pasta que ha guanyat, ha contractat tot un equip de científics (de Massachussets, com no podria ser d'un altre lloc), que estan preparant una pòcima per a que cada veí del poble portugués tingui un magnetisme propi quan donin la mà. A triar: s'enamoren de tu, reciten els poemes que vulguis, comencen a ordenar-te la casa, o...el millor de tots: li canvies les idees, i fas que el punyetero de nebot d'un conegut feixista de la comarca ara es dediqui a organitzar els treballadors en sindicats arreu on va, fins i tot està decidit a sindicar a les vaques del poble contra el pagès. S'està muntant un embolic de nassos!!!

Dos ous!

2005-11-11T16:00:00.000+01:00

Ja no és un ou, sinó que són dos!!!
El colom que ha adoptat el balcó de casa meva -un dels balcons- per a fer-hi niu, ja ha posat el segon ou, i es passa el dia covant-los tots dos! Mai m'hauria pensat que ca meva donava tanta vida.
Estic emocionat, no sé si es nota. La vida animal s'obre pas en una casa on només hi ha animals dels pitjors: humans!
Es molt i molt agradable que després d'haver patit la presència de cuques, de la veina de vuitanta anys queixant-se de la festa d'anit, de la trucada a l'interfono del borratxo de torn, de la presència d'elements estranys en festes o sopars, i de la incomoditat de tenir sempre que fer front (no, no tenim dona de fer feines, només tenim homes de fer feines, que som els dos homes de la casa) a la necessitat d,estendre roba, ordenar el menjador, treure les ampolles buides de cervesa i güisky, d'evitar que hi hagi trastos acumulats, fregar els plats, planxar... almenys la casa generi alguna cosa d'interès.
Hem parlat amb el colom i estem negociant el nom que els posarem als colomins quan neixin. Algun suggeriment?

L'ou

2005-11-10T22:24:00.000+01:00

Ahir vaig veure un colom mort a terra, al carrer. Jo anava caminant un xic cap cot, i és clar, això és el que passa quan no contemples els magnífics balcons de Barcelona: que t’adones del que hi ha a la vorera, davant teu. Restes de cigarretes, caques de gos, papers, xiclets, senyors i senyores demanant almoïna, CDs pirates, i d’altres restes vegetals i animals... i un colom mort, panxa amunt, amb les potes garratibades. Ben mort, i amb la mirada fixa. M’imagino quina va ser la seva darrera excursió pel cel... potser va passar-se per casa meva.
Sí, per casa meva, perquè aquesta nit hem tingut una gran notícia. I això sí que és del tot cert, tant el colom mort com l’ou de colom que hem trobat avui en un balcó de casa.
Com que de moment aquí, a casa, no hi ha infants ni se n’esperen, perquè som uns autèntics insensibles, i no ens mou res més que el gaudi personal, fraternal, amb amics o amb d’altres companyies amb qui gaudir del cinema polonès dels anys trenta, doncs aquí l’ou (repeteixo, és del tot cert) ha estat rebut amb una mescla de sorpresa, felicitat i preocupació. No podem garantir la creació d’aquesta vida, de fet estem davant el primer avortament que vivim en directe, ja que no hem permés que el colom ens destorbi cada dia a les set del matí amb els seus sorolls i preparant un niu, que és el que ha estat intentant, tot i que hem penjant un munt de CDs per a espantar-lo i hem tret del balcó totes les branquetes que hi anava portant.
L’ou resta al balcó, i alli es quedarà. El colom mort d,ahir segurament compensa l’ou d,avui, però la mort i la mort es toquen, i entremig hi ha un petit fragment que estic disposat a expremer amb tú, però no amb un colom.

Plaer viscós

2005-11-09T01:05:00.000+01:00

El vaig matar clavant-li el ganivet a la panxa i girant el canell per a fer que el metall donés una volta als seus budells.
I no sento cap penediment. Ni cap satisfacció especial.
He descobert el gust de matar per matar. I ara he decidit entrar en aquest blog, piratejant-ne l'entrada, perquè m'ha fet gràcia el nom: Dubtes. Jajajaja! Dubtes? Cap ni un.
Jo només he fet el que em deieu: provar noves sensacions, desafiar els límits, tastar el que senten els herois de les pel.lícules quan es carreguen al dolent més dolent... I ara em paso el dia escoltant a psicòlegs, aquí a la presó, dient-me no sé què de l'ètica, del bé i el mal... No ho entenc. Sí, d'acord, la família del paio que he matat deu estar fotuda, però tots estem fotuts en aquesta vida, jo també he patit desgràcies...i un mort només és un mort.
La veritat és que no he entès gairebé res del blog aquest de Dubtes, pel que he llegit fins ara. Bé, sí, que l'escriu un que deu estar paranoiat, pel que diu, però més aviat covard i aprenent de filòsof.
Jo ara mateix estic només estic pensant a qui li he de clavar el ganivet, qui serà el següent. Sí, perquè li he trobat el gust. I he fet instalar un sistema a internet per a tenir l'adreça de tots els que esteu llegint això. No us despisteu ni un segon, perquè a l'ascensor, en un carreró estret o mentre esteu al cine... potser noteu la fulla metàl.lica penetrant-vos. Serà l'últim plaer/dolor viscós que viureu.
M'estc preparant. Hòstia puta, i tant que m'estic preparant. Ara us deixo, que entro a la oficina a treballar. No us imaginarieu mai qui soc...perquè soc tots vosaltres, si tinguessiu un parell de collons, o d'ovaris, ben posats.

Temps?

2005-11-07T23:55:00.000+01:00

El temps no existeix:
- Puc -pots- canviar gairebé tot allò que va començar en el passat. Per tant faig que el temps passat s'encadeni al present i ja no sigui mort, ergo no existeix el passat "pur".
- Quant dura el present? Una mil.lèssima de segon? El temps present no existeix, de fet, de tant petit que és, perquè quan he escrit la paraula "mil.lèssima" ja pertany al passat.
- I el temps futur tampoc no existeix, perquè encara ningú no ha demostrat que el pugui preveure al cent per cent.

Per tant, per què ens queixem tant, de no tenir temps, si de fet no existeix? Per què ens lamentem del passat patit o del futur que patirem, si no és veritat i els podem fer i refer com si fos fang humit? Per què ens agrada perdre el temps, si no existeix? Per què ens amoïna tant el pas del temps, si som nosaltres els que caminem i no ell? Per què no ens adonem que el temps només és allò que jo i tú estem construint a cada instant amb un viatge en tren, amb una gota de suor que cau esquena avall, amb la música d'Antony and the Johnsons envoltant aquest text. La sents?

Tot és quiet o tot canvia constantmet?

El polvo se rió

2005-11-06T23:28:00.000+01:00

Buscava un agafador per començar a escriure el text d'avui, he obert a l'atzar Los poemas son mi orgullo, de José Agustín Goytisolo, i he trobat:

Soñe en los días más radiantes
y me cubrió la sombra.

Invoqué noches oscurísimas
y me cubrió la luz.

Intenté despojarme de recuerdos
y el tuyo me envolvía.

Dije que no eras más que polvo
y el polvo se rió de mí.

No crec en el destí ni les supersticions perquè són veritat. Tot allò que es pronuncia és veritat almenys en la ment de qui ho diu i de qui ho escolta, perquè genera la creació mental d'una realitat. La realitat és una orquestra que fa música dins i fora de tots nosaltres, trencant el vidre entre l'interior del tímpan i l'aire lliure, encara que aquest últim sigui sorollós i pudent. En potència tot és: nota el tacte de la sorra de cala Tortuga, a Menorca, mentre hi passejes amb els peus nus. La gent gran i sàvia mai no se'n de les frases que es queden a mitges, dels viatges mai no realitzats, ni dels amors perduts, perquè mai no ho són, en realitat.

I ara, què em volies dir?

Nul

2005-11-04T19:37:00.000+01:00

Final olímpica de salts de trampolí. L'atleta revel.lació, un jove bielorrús de només 19 anys és a punt de fer el seu últim salt, l'últim salt de la final. D'ell depèn que aconsegueixi la medalla d'or.
El jove puja les escales i fa unes passes sobre el trampolí fins a posar els dits dels peus just a l'extrem de la barra. Aixeca els braços amunt i quan els deu mil espectadors contenen la respiració, les càmeres de televisió fan un planol curt de la seva mirada i els jutges afinen l'atenció...El jove pren aire i comença a interpretar una ària operística en un to primer tot just imperceptible, i després d'una agudesa i emoció, amb una vibració interior que trenca les connexions elèctirques de tot el complexe, talla les retransmissions de televisió... i:
La vibració de la seva veu remou l'aigua de la piscina, que s'arreplega en el centre i creix com un géiser i forma una bellíssima font natural amunt i amunt, i a poc a poc cada gota es va petrificant degut al so tan i tan agut...Fins que tot plegat esdevé una obra d,art de vidre aquós, mentre darrera les graderies es van aixecant vint columnes dòriques a sobre de les quals 20 ballarines es mouen com papallones il.luminades pel sol de mitja tarda que és la única llum i que, atravessant la font natural de vidre en què s'ha convertit la piscina, fa un arc de sant martí que envolta a tots els espectadors. El jove segueix cantant, ara amb una sonoritat gairebé anuvolada, mentre el públic resta en un silenci corprès.
I tot just al final de la peça, apareix una munió de pardals grocs que fan unes quantes piruetes entre la font, les ballarines i el jove bielorrús i acaben posant-se a sobre de les espatlles dels espectadors, mentre comencen a ploure pètals de clavells.
El jove atleta acaba la peça. La font es desfà i torna a ser aigua dins la piscina. Les columnes i les ballarines es fan fum de núvol, el sol se'n va. Les televisions recuperen la senyal i torna a haver electricitat.
Els jutges decreten que ha estat salt nul.

Sabata i Paul

2005-11-04T14:34:00.000+01:00

Anit una persona que m'estimo em va fer recordar un moment molt feliç, que tenia mig oblidat, i que ara escriuré per a evitar que la meva mala memòria segueixi fent aigues.
Era una tarda d'estiu a sa casa de camp on viu sa meva cosina amb el seu company i el seu fill que tenia un any. S'al.lot estava de mal humor i plorava, just abans que els pares se n'anessin i em deixessin al seu càrrec, tots dos sols. Home i homenet.
I va ser anar-se'n ells, i de sobte, es fiet es va començar a entretenir amb sa seva sabata, i els cordons. El vaig agafar i el vaig asseure al sofà al meu costat, ben assegut, i va seguir encuriosit amb el fenòmen del cordó i la sabata. No li calien joguines sofisticades. I jo, veient-lo tan relaxat i entretingut, vaig seguir llegint un llibre que aquells dies m'estava apassionant. Bé, i tot sovint m'anava mirant a s,al.lot, embadalit.
Així que imagineu-vos la imatge de la felicitat: homenet i home un al costat de l'altre, en una casa de camp en silenci mentre la tarda anava caient i no teniem cap obligació ni pressa, entretinguts tots dos en aprendre de la vida, en aprendre d'una sabata i en aprendre d'en Paul Auster.
Una hora més tard va arribar sa cosina i el seu company, patint per si s'al.lot havia plorat molt... i ens van trobar asseguts, tranquils i sobretot, feliços.

Brindis

2005-11-03T10:34:00.000+01:00

L'ambient a Madrid ahir va ser el de les grans ocasions. Els mitjans de comunicació van fer grans desplegaments...es debatia l'Estatut. Però als passadissos i en el món político-mediàtic madrileny sempre els debats són subsidiaris de l'enfrontament. Es a dir, l'Estatut com a excusa per a la pugna Zapatero-Rajoy, PSOE-PP, i els seus respectius entorns mediatics i intel.lectuals.
Parlant amb Carod i Manuela de Madre, amb una copa de cava a la mà ahir de matinada després del debat (celebravem que l'Estatut s'ha admès a tràmit, una celebració que convé que sigui prudent) m'explicaven com des de la seva ubicació a l'hemicicle (just al centre de la sala, enmig de l'arc parlamentari) anaven escoltant els insults purs i durs del PP a Zapatero o a ells mateixos quan pujaven a la Tribuna.
El Congrés és poder, és molt poder polític. Es palpa. Hi ha un PP de pedra picada que a més, com em deia una destacada diputada socialista, cada matí surt al terreny de joc guanyant tres a zero (amb les portades de El Mundo, ABC i La Razón) respecte a les posicions progressistes o d'autogovern.
Maragall estava anit molt satisfet, i en general bona part de la delegació catalana (van venir una cinquantena de diputats, més consellers, alcaldes, etc) per l'actitud de Zapatero... però ahir vaig tenir la sensació que, com deia al principi, encara no s'ha entès del tot de què estem parlant. Les inèrcies són enfrontament dialèctic PP-PSOE per damunt de tot (es lògic en termes polítics des d'aqui estant) però han d'entendre que (i ho va dir ZP en un tram del debat) ens juguem molt més que les properes eleccions per a uns o altres, sinó resoldre durant molts anys l'encaix de Catalunya a Espanya.
No vaig deixar de tenir en algun moment d'ahir certa sensació de"segundones", com "la comarca nos visita", una mena de visitant de poble que arriba a la capital atemorit...Hi ha marge per a debatre, però serà duríssim i dificilíssim perquè el concepte inicial de fons (el federalisme) no està prou assumit.
De moment, anit els catalans, en un hotel davant el Congreso, brindavem amb cava. Explotant les petites victòries, i fent pinya. Llàstima que hi hagués pocspolítics espanyols, en aquest brindis...

Papers euphorisants

2005-10-31T18:40:00.000+01:00

Exercici dadaista de recollida de papers al carrer:

Passeig de Gràcia-Casp: tros de la pàgina 18 del diari Què on diu "Los niños soñarán esta noche con Chucky, i afegeix Sabia qué? Los americanos dieron calabazas al repollo...el símbolo más representativo de Halloween, la calabaza, fue en su orígen un repollo.
Passeig de Gràcia, davant semàfor del Corte Inglés, ticket de compra d'abacus de "Cuentos de lluvia y de luna".
Passat el semàfor, davant el Corte Inglés, targeta de color rosa que diu "Lucha contra el cancer de mama, grupo de compañías Estée Lauder. Diu que té per missió informar les dones que la detecció precoç augmenta considerablement les probabilitats de supervivència.
Aprop del semàfor del portal de l'Àngel: Malalts de festa la millor discoteca de Catalunya. C/Coure, 35 entre l'Hospitalet Cornellà Ronda de Dalt sortida 15. Més info: www.malaltsdefesta.com.
Baixant portal de l'Àngel: Prats Joiers, solicitud de Empleo. Puesto ofertado (a largo plazo): Dependiente/a jornada intensiva mañana o tarde: 36 horas semanales, posiblidad de ascenso: responsable de tienda, coordinador/a de tienda.
Entrant carrer Comtal: un post it que diu Noelia Naranjo.
A l cantonada amb carrer Amargós: Hotel condestable, targeta. Doble 84 Euros més 7 per cent.
Dins Amargós: L'Oreal Happyderm, 1er super hydratant euphorisant de peau aux Phyto-Dorphines (sic).
I al carrer Julià Portet: Raventós i Blanc, degollament 9/2005, de l'entitat continuadora per línia directa de més de cinc segles de dedicaió a la Vinya i al Ví.
pd. Promet que tot és exacte, i ho acabo de recollir.

Tatuatge

2005-10-31T01:42:00.000+01:00

No m'agrada gens explicar intimitats, ni secrets, ni safareig dels altres, però ara que estem sols tu i jo, em ve de gust explicar-te que he anat a una botiga de tatuatges i he demanat que em destatuin.
El paio a qui li he dit s'ha quedat amb una cara entre flipat i rialler, però com que m'ha vist que jo estava seriós, dret davant ell i mirant-li als ulls, s'ha quedat igualment parat.
Així hem estat uns instants que a ell se li han fet eterns i a mi m'han permès mastegar una mica més encara la meva decisió.
"Sí, destatuam tot allò que porto gravat per dins i que em fa sentir-me com si arrossegués cadenes de ferro arrovellat, com si enlloc de caminar nadés contra corrent, com si la pluja mai no em mullés, ni entengués res del que em diuen els amics, ni notés el tacte dels mugrons que a vegades em conviden a pujar-hi".
No sé si m'explico. El paio dels tatuatges m'ha recomanat uns quants llibres de Tagore i un col.lega seu que fa acupuntura.
Jo me l'he mirat amb cara de mala llet i li he dit: saps què? de moment farem una cosa: tatua'm ben gros al pit: "trenca'm les cadenes", a veure si serveix de res.
M'ho ha fet, i me n'he anat a celebrar-ho a un bar caspós del carrer Sant Pau on m'he emborratxat a base de carajillos de rom Pujol i xupitos d'orujo fets pel cunyat del senyor del bar, un senyor de Vigo molt simpàtic que quan jo ja anava ben gat i explicava les penes de la meva ànima, m'ha dit, amb accent gallec: "ai, carallo, tu lo que necessitas es que le saquen punta a tu lapiceeero". Visca la saviesa popular!

Al forn

2005-10-29T23:33:00.000+02:00

El silenci.
El silenci, el silenci, el silenci.

Els escuts farragosos, sorollosos, s'interposen entre tu i jo.
Les frases no acaben ni comencen, i tornen enrera cap a l'inconsistència televisiva, bromista, intrascendent.

Prefereixo el silenci, pastat, salat, al forn. Silenci sense hores, silenci sense tu, i segurament sense mi mateix. Sense jo.

Tinc molts més dubtes que silencis, i molts menys silencis dels que caldria.
En la remor de l'horari i del que sé que ha de venir sense poder-ho evitar, compto els silencis, una i altra vegada, però no tinc temps perquè sempre apareix un escut farragós, una estupidesa.

Però he de reconèixer que no me'n sé desprendre.

Silenci parlat

2005-10-29T16:52:00.000+02:00

Era una vegada un senyor de 43 anys que va decidir comptar fins a 10 abans de parlar. Evidentment va perdre la feina i la parella, farts d'esperar-lo deu segons cada vegada que havia d'obrir la boca.
Llavors va decidir comptar fins a 20. I així successivament fins que es va passava una hora, o dues, fins que no contestava o parlava.
Al final es va convertir en un gairebé mut. Li quedaven vint anys per a la propera paraula. I quan la va haver trobat, sol en un poble perdut del desert d'Arizona, va decidir que la frase seria: "no tinc res a dir".
Va escriure les seves reflexions en un diari, i el va enviar a una editorial. L'èxit va ser aclaparador. I ha arrossegat un corrent de llibres d'autoajuda on s'expliquen milers d'efectes beneficiosos del no parlar, per al mal de panxa i la olor de peus, per a la batalla amb la sogra i per al ronyons.
Ara aquest senyor no para de parlar, en entrevistes, reportatges, seminaris... Però tothom ho troba ben normal: el silenci s'ha d'explicar amb paraules.

Badall

2005-10-28T20:22:00.000+02:00

La Ruth ha fet un badall tan gran aquest matí mentre anava en el Metro que la boca se li ha obert tant que el metro sencer li ha caigut a dins.
Ha anat a l'hospital, però li han dit que era cosa del conseller de Transports.
El conseller de Transports ha trucat al ministre.
Les teles han anat a enregistrar el succés, però també han caigut dins la boca de la Ruth.
La Ruth està molt trista i desfeta, mai més ben dit. La seva família ha obert un compte corrent per a rebre ajuts econòmics perquè la operació per salvar-la és molt costosa. Enormement costosa, diria jo.
Ara volen fer una pel.lícula sobre el seu cas. El club dels obesos s'ha solidaritzat amb ella.
Es fan estudis militars per si un badall similar podria empassar-se a l'imperi militar nordamericà sencer. Com a mínim uns quants portaavions.
Finalment, sembla que la Ruth es salvarà. La solució s'ha basat en una sessió intensiva de telenovel.les i música popular Grega a tot volum. Una teràpia que ha vet vomitar la Ruth en poques hores.
El problema és que li ha quedat una gran buidor interior. Una empresa d'aparcaments li ha fet una oferta molt temptadora...

Mombassa

2005-10-27T23:46:00.000+02:00

El professor entra a l'aula, i els nens tot d'una deixen de fer xivarri. Es queden en silenci, quiets i mirant fixament a aquell home blanc, alt i corpulent, de bigoti espès, que porta corbatí i un maletí de pell gastada que deixa sobre la taula.
Ell es queda dret davant ells, es toca el bigoti amb la mà esquerra, i despróes obre el maletí, respira fons i hi treu uns quants fulls.
Per una finestra el professor veu els camps extensos de Mombassa i li comença a caure rodolant una llàgrima.
En aquell mateix instant, a milers de quilòmetres d'allà, el fill del professor i d'una africana està aprenent català en una escola del Clot. Ella i ell han canviat de món, de veïns, de transports, de menjars i d'olors. El pare, el blanc, va decidir que ensenyaria als 'germans' del seu fill allò que ell pogués aprendre abans d'ells.
Pare, mare i fill es veuen quan el temps i els diners els ho permeten. Els agrada molt passejar junts vora el mar. El mar, sigui quin sigui, és el mar.

El gat i el cotxe oficial

2005-10-27T01:00:00.000+02:00

Avui he vist un gat negre dormint al capó d'un cotxe oficial aparcat a l'entrada del Parlament de Catalunya.
El gat era tot negre, i dormia recolzant el cap sobre les dues potes dal davant, i estirant tot el seu ventre sobre el capó. Un capó de color gris fosc que probablement tenia l'escalforeta pròpia d'un cotxe quan ha circulat durant un temps.
El gat dormia plàcidament, amb els ulls tancats, a les onze del matí. Aliè al fetg que estava sobre un cotxe oficial, un d'aquests Audi A6 o A8 o A23, amb els vidres del darrera foscos per a que des de fora no es vegi qui hi va a dins.
Els xofers oficials estavan comentant la jugada fumant un cigarret, indiferents a la presència del gat.
He pensat, mentre contemplava l'escena abans d'entrar al Parlament, que el gat i el cotxe (prometo que ho he vist tal qual ho explico) són metàfores de tot plegat.
I és que sovint tinc l'estranya sensació de canviar de temps i d'espai quan entro al Parlament, em sento submergit en una mena de somni de catifes vermelles que envolten paraules institucionals, altes columnes revestides de protocol, i una somnolència agradable com quan t'acabes de fumar un cigarret i has fet uns quants petons calents.
I potser adormir-se a sobre mateix dels símbols no és res més que un símptoma d'una malaltia sense una etiologia clara. O potser de tan clara que és, ens fa por d'esmentar-la i ens seguim envoltant en la catifa. La veritat és revolucionària, i això sovint és massa dur d'empassar. Val més dormir. Bona nit.

Formigues i pudors

2005-10-25T23:22:00.000+02:00

Hi havia vegada una formiga que... perdó, però per un moment he tingut un atac de Jorge Bucay o d'un tal Coelho i he estat a punt d'escriure una faula naïf sobre una formiga... No em feu cas. El que passa és que em passo el dia rodejat d'animals. Sí, treballo al Zoo. No us ho havia dit? Doncs sí, rodejat d'animals. I no us penseu, eh, que són llestos de collons, els animals. Fins i tot a vegades te'ls mires fixament als ulls i sembla que estiguin pensant i tot...Ara que no ens escolta ningú... (per cert, què cony volia jo escriure sobre la formiga?) el cert és que alguna vegada m'he sorprès a mi mateix fent-lis veure als animalons que els hi faig cas i els tiro el menjar quan bramen de gana... Es estúpid, no? Doncs mira, és així. La veritat és que t'acostumes a qualsevol cosa, inclosa la pudor. Sí, fan pudor, les gàbies, per a què ens hem d'enganyar. Doncs jo, com un senyor, aguantant la pudor dels animals. I ara que ja hem entrat en confiança (però què punyetes té a veure tot això amb la formigueta estúpida d'abans? com se'm pot acudir començar un text parlant d'una formiga? M'estic tornant una floreta silvestre hippilongui?) us he de dir que a banda de les mirades i les pudors, treballar amb animals també a vegades em fa sentir com ells, i comportar-me de manera molt primària, sense pensar. Estímul-resposta. Us ben asseguro que és una vida ben senzilla.
PD. Treballo al Zoo? Què punyetes fa una formiga en aquest blog?

Amic

2005-10-24T22:56:00.000+02:00

Tinc un amic que odia a la gent. No pateix agorafòbia ni ha tingut cap mala experiència envoltat de multituts, ni res de res. Simplement, considera que els essers humans som bastant fastigosos, i junts en brots de desenes o milers som directament insuportables.
Aquest ex amic veu, òbviament viu sol, i treballa a casa. Evita al màxim el contacte amb d'altres humans. I amb internet i el telèfon mòbil pot procurar-se totes les necessitats per viure comfortablement evitant al màxim el contacte amb altres humans.
Ell m'ha escrit el següent mail, que us transcric: "els que gaudiu de la puta vida social, no us heu mirat mai?, anant com ovelletes amunt i avalls tots junts a la mateixa hora, al metro, al bus, als estadis de futbol, als cinemes, a les carreteres amb retencions tornant de la torreta on seguiu estant envoltats dels mateixos paios que a Barcelona. Us heu mirat? parlant sobre estupideses que us avorreixen només per complir l'expedient de matar el temps per sortir de marxa "amb els amics", organitzant sopars de parelletes insuportables parlant de imbecilitats com la decoració de la casa, l'embarassada de torn o postures sexuals..., no us heu vist mai? a la feina, fent veure que us creieu el que feu perquè sou un equip. Us heu mirat, vestint tots iguals, tot i que us creieu molt cool i diferents perquè porteu una bamba de cada color, com tota la resta... I no us heu parat a pensar que vivim (jo també, encara) com enllaunats en pisos que són pre ninxols de merda amb vistes a d'altres nínxols de merda?...I encara teniu la barra de fer correr teories sobre convivència, tolerància i multiculturamerdes... quan en realitat tots vendrieu la vostra intimitat a la tele per mig milió d'euros, o per fotre al veí si això ens beneficia, però en realitat no sabríeu viure sense veins, sense aglomeracions, sense sentir-vos moooolt lliures però ben envoltats d'altres ovelletes igualment lliures".
M'agrada el meu amic, tot i que no el puc veure. I quan dic que no el puc veure, és en tots els sentits.

Amor en moviment

2005-10-23T21:47:00.000+02:00

Conduir sol trajectes llargs és molt avorrit, per molt que vagis escoltant música o distret amb els teus pensaments. Driver company és una empresa que per un preu raonable et proporciona un acompanyant si fas trajectes de com a mínim una hora.
Transportistes, comercials i turistes ocasionals ho fan servir. Un d'ells va ser en Jofre Piris, un jove comercial que fa molts trajectes llargs per la península. En Jofre va triar una noia jove que l'empresa definia com de conversa cultural intensa i amb un punt d'humor natural mediterrani. El resultat va ser que en en els lavabos d'una àrea de servei en Jofre i la conversadora cultural van intercanviar nombrosos fluïds.
El problema és que tots dos només s'agraden i s'atreuen en ruta, parlant dins un cotxe per l'autopista. Ara són la primera parella mòbil de Catalunya. No poden viure junts quiets. I han obert una web, www.parellaenruta.com, on hi estàn naixent d'altres relacions com la seva.
Penseu doncs que cada vegada que després de fer un llarg trajecte acompanyats, alguna cosa més que el cotxe pot parar-se. A la universitat de Massachussets ja estàn investigant si l'Amor en realitat consisteix en el moviment de determinades neurones en tots els sentits. I de fet, la vida no és sinó el moviment ràpid d'un espermatozou cap a l'òvul. El més ràpid guanya.

La festa nacional

2005-10-21T23:23:00.000+02:00

A la república caucàsica del Kinriurefàn, cada any es celebra el ple Parlamentari "alainversòvitx":
Els diputats i diputades es muden com mai, amb els seus millors vestits. I molt solemnement entren a l'hemicicle del parlament per ordre alfabètic i amb un ritme cadenciós mentre sona l'himne nacional interpretat per l'orquestra nacional de la nació en questió. I quan són tots drets als seus escons, els membres de l'orquestra es treuen l'uniforme i es queden amb uns maillots escotats de colors rosa (ells) i blau cel (elles) i comencen a tocar una versió house-pop de l'himne nacional, al que se li canvia la lletra patriòtica per una que parla d'un nen que es toca el nas i li toca el cul a una nena. Tot interpretat molt seriosament.
I ses senyories, una a una, van passant pel faristol, es posen un nas vermell de paiaso i tenen cinc minuts per fer el discurs més crític que puguin contra la seva pròpia força política. El jurat que atorga el premi el formen ciutadans triats aleatòriament per sorteig, i es pot votar des de casa per mail o SMS. Ho retransmet la televisió pública.
El guanyador rep una escombra com a premi, símbol de la feina pels ciutadans a peu de carrer.
Després, els músics es tornen a vestir, els diputats i diputades marxen en filera i molt seriosos, i l'endemà torna la política normal.
El problema, ara que hi penso, és que aquesta festa no és gaire exportable, ja que d'altres nacions, nacionalitats, nocions, nacionetes, ens nacionalitzats, nacions sense Estats, Estats sense noció, i similars, de vegades sembla que la tinguin implantada des de fa molt més temps i no només un dia a l'any...

Massatge verbal

2005-10-20T21:01:00.000+02:00

Avui he sortit de casa despullat i amb la roba a la mà. M'he vestit al carrer. No he esmorzat ni a casa ni al bar, sinó assegut a terra enmig de la plaça Sant Jaume.
Després, enlloc d'anar a treballar, he decidit anar a una oficina de l'INEM, i a mirar les obres que fan al meu carrer, al costat d'uns quants iaios.
Posteriorment he sopat. Eren les dotze del migdia, però he decidit sopar. I posteriorment he anat al cinema. He entrat en una sala, hi he estat vint minuts. I després he entrat a una altra sala, i així fins a quatre. He vist una autopel.lícula a base de quatre pel.lícules.
Ja era mitja tarda quan he decidit anar a una discoteca. Estava tancada, encara però m'hi han deixat entrar. He estat a dins, olorant el silenci, que feia olor a detergent de netejar el terra.
Més tard he decidit anar a treballar, durant set minuts i vint-i-quatre segons. I he fet a la feina bàsicament és entrar al lavabo, fer un pipí, i després escriure en un paper: la feina, si breu, feina breu és. I he deixat el paper a la taula del gerent.
Finalment, quan ja era fosc he decidit anar a veure sortir el sol aprop del mar, i efectivament, he vist un sol en forma de gran pantalla d'imatges al centre comercial. I allà he estat, comptant quantes persones que passaven portaven arracades o piercings. I quan he tingut l'estadística feta, l'he enviat per correu electrònic a l'associació de promoció del ferro i l'acer.
I tornant a casa, he decidit que no, que aniria a dormir a casa d'una amiga que es dedica a fer massatges verbals, com ara m'està fent mentre acabo d'escirue.a.kasd,escriure, no sense difiiiculatat, akkaquest tttext.

Sang

2005-10-18T21:30:00.000+02:00

Quan entris per la porta et clavaré la primera bufetada, i espero que tu me la tornis ben forta, també. Després et trencaré la roba mentre tu em trenques la meva. Entrarem a la dutxa i allà ens escupirem, i ens mossegarem els braços, els mugrons i les galtes. Després et diré a crits tot el que penso de les teves manies fastigoses i tu fés el mateix, o et clavo una altra bufetada encara més forta.
Ja fa temps que em fa fàstic la teva monotonia d'oficinista, i que entris per la porta cada vespre dient: hola carinyo, com ha anat el dia? I sopem, i mirem la tele i comentem el dia.
I a tu també te'n fa. Ho sé. Aquella bufetada de fa una setmana va semblar que t'obria els ulls a un altre camí. A mi també.
També tinc preparades unes pinces, cera calenta i una bena per tapar-te els ulls. Qui sap si t'hauré de fer sang. Qui sap si t'agradarà tant que el tall serà tan profund que mai més ens direm carinyo, com ha anat el dia? però per sempre més ens sentirem un i l'altre enfonsants en el dolor del plaer.

Tristesa

2005-10-18T00:38:00.000+02:00

La tristesa és un gust amarg que no se'n va, com el xiclet que trepitgem al carrer i ens fa sentir estúpids una bona estona. Però l'oblidem massa de pressa, a la tristesa, l'evitem. I hauriem de gaudir-la, tastar-la mentre duri, i notar la sensació de despreniment que ens brinda respecte a les vulgaritats plastificades. I escoltar-la amb atenció, abraçar-la, mirar-la als ulls, plorar-la tot el temps que calgui fins a les 23:74 hores de la matinada de demà, o demà passat.
La tristesa és una dutxa d'aigua freda, és fregar-se el cos amb una esponja de les rasposes, és passar una estona de fred... És la realitat, collons! és que la senyora velleta camina molt a poc a poc pel meu costat mentre tots correm per creuar el semàfor en vermell, és Guatemala, és la fam. És tanta solitud cibernètica...
La tristesa és sobretot l'alè fred que ens inunda els pulmons quan ens preguntem què punyetes significa tot això llefiscós, inabastable, insuportable, absurd i patètic que ens envolta i ens empastifa.

Cada dimarts

2005-10-16T23:07:00.000+02:00

Cada dimarts, a les vuit del vespre, a l'Ateneu, en Pere Mercadal i en Valentí Sans, conversaven. Des de feia vint-i-tres anys, a la mateixa hora. Era un pacte no escrit, que consistia en quelcom tan senzill com asseure's l'un davant l'altre en una taula vora el jardí interior de l'Ateneu, demanar un got d'aigua, i dialogar durant una hora. Escoltant-se l'un a l'altre, i gaudint del plaer que reporta aquesta caminadeta verbal conjunta cap a un turó de raonaments, de racons desconeguts i que plegats recorrien cada dimarts, ajudant-se mútuament.
Un dimarts, enmig de la conversa, en Pere va començar a trobar-se malament. Una punxada al cor el va fulminar en qüestió de segons. Va ser tràgic, per a en Valentí, que només va tenir temps d'agafar-li fort la mà i dir-li: t'estim, amic meu.
En Valentí va seguir anant a l'Ateneu cada dimarts a les vuit. Parlava sol, feia preguntes a un Pere invisible. Feia pauses, com si l'altre respongués. No estava boig, en Valentí. Simplement, seguia el costum.
Molts anys més tard en Valentí va morir. En una nota que li va deixar a la seva filla, li va dir: "procura dialogar, a l'Ateneu hi haurà una taula esperant-te per a que la comparteixis".
Avui he anat a l'Ateneu, i en una taula, vora el jardí interior, hi he vist una preciosa al.lota rossa, de nom Anna Sans, conversant amb un jove de cabells arrissats i mirada dolça, que es diu Daniel Mercadal, fill d'en Pere. Parlaven agafats de la mà, amb un got d'aigua cadascún.

Illa

2005-10-16T00:06:00.000+02:00

Hi havia una vegada una senyora que va sortir de ca seva, va tancar en clau, va baixar en l'ascensor i quan va obrir la porta principal de l'edifici per sortir al carrer, quasi cau a terra de l'esglai: més enllà de la vorera del carrer, tot era mar. Un mar immens, que només s'acabava en l'horitzó, i a partir d'allà, el cel tot sencer.
Quan va poder superar l'angoixa, va obrir la porta i va poder comprovar com només quedava una illa de vivendes, la seva, envoltada totalment de mar. Ningú en va trobar explicació raonable. Ni van poder comunicar-se amb ningú més, enlloc.
La vida es va reduir a un pati de vivendes. I al mar. I vint anys després van poder comprovar que en qualsevol proporció, sigui el món, sigui la convivència entre 200 veïns, sigui la relació que tenim tu i jo en aquest blog, es repeteix un Adagio amb tocs amargs. Una missa i un concert punk, un crit i un prec. L'amor i la Mort.
Als vint anys i un dia, va arribar un vaixell carregat de científics i els va anunciar que l'experiment s'havia acabat.

Gotes

2005-10-14T10:11:00.000+02:00

La pluja va formar grups de gotes de dues en dues, o de tres en tres, que es quedaven penjades del filferro que va de balcó a balcó, per fora del menjador de casa meva.
Tumbat al sofà després de dinar, en silenci i sol, m'ho vaig estar mirant una estona. Tant de la barra fixa i més gruixuda de ferro com dels fils més prims i de traçat un xic irregulars anaven penjant les gotes, quietes, com pinces d'estendre roba. La pluja emetia el seu so sord, com una abraçada tan discreta que no s'acaba de produir però que es nota.
Vaig posar un disc compacte al lector de cds, un concert de flauta de Mozart, per a intentar que l'abraçada es fes real com la melangia als meus ulls, però les úniques gotes que seguien queient i posant-se, de dues en dues o de tres en tres, damunt dels filferros, van ser les de la pluja.

2005-10-12T23:04:00.000+02:00

Sembla mentida com la natura pot brindar matins com aquest des de San Pedro Atitl�n i despr�s provocar centenars de morts, com sempre humils, aqu� mateix, a Guatemala. Quan diuen que morim i quedem sota terra, mai no ens pensem que ens pot passar de cop i gr�cies a una perversa combinacio de pobresa i fatalitat.

Proust

2005-10-12T09:02:00.000+02:00

Va sucar el croissant en el cafè amb llet i li va caure també a dins el mòbil, les claus de casa seva, monedes, el diari, l'americana i tota la seva consciència i fins i tot la inconsciència.
Un cop a dins, es va trobar curiosament envoltat d'altres objectes perduts: la honestedat d'un polític de tercera divisió -que feia molt temps, pobreta, que estava perduda allà dins-, cartes d'amor sense remitent, un munt de sabates sense cordons, tornavisos, fruites que mai van tenir el plaer de ser mossegades i es van podrint dolçament cap a l'amargor, ferralles, pensaments obscens que per vergonya van caure també al cafè, llapissos, i fins i tot un poblet sencer, caigut en l'oblit sota un pantà.
Tot dins el cafè. A fora, s'ha organitzat un congrés internacional per decidir si els petits bloggers locals tenim dret a fer servir Proust o d'altres referències literàries per a la nostra modestíssima historieta diària. Al congrés s'ha arribat a la conclusió que ni jo puc fer servir Proust, ni Proust té dret a molestar-me, sens prejudici de la llibertat d'expressió, convenientment edulcorada per uns tocs de Banc Mundial sempre raonables, unes aromes de FMI, i dues o tres puntualitzacions a peu de pàgina dels censors...ai, perdó, volia dir dels correctors de l'Acadèmia dels Cafès i els Croissants d'Estocolm.
I ara si m'ho permeten, vaig a esmorzar.

L'article

2005-10-10T20:58:00.000+02:00

- Albert, vine de seguida sisplau...On s'ha ficat aquest becari?
- Mani'm, senyor Manel -diu n'Albert amb veu amable, caminant de pressa cap al despatx del seu cap des de l'altra cantó de la redacció del diari.
- Has de redactar un article per a demà. Vull que sigui breu, però que ho tingui tot. No facis servir gaire adjectius però descriu molt la situació, d'acord?. Ah, i res de mullar-te. Mira de ser irònic per a ficar-hi cullerada, ja m'entens. Oblida't de lliçons de nou periodisme nordamericà, de Wolf i la mare que el va parir. Res, tú fes-me cas. Lo clàssic triomfa. Però intenta fer algun gir, alguna variació sintàctica, alguna curiositat sonora o visual. Procura no abusar dels adverbis, ni de les cometes. Evita sigles, frases fetes, i ni se t'acudeixi començar a posar xifres o dades refregides. Res. Pelat, net, nítid, cristal.lí! Però intenta marcar-li una mica la personalitat, ja m'entens, una certa foscor i densitat.. que això no sigui com un prospecte de medicament...M'emprenyaria molt que hi hagués literatura barata, també. Res de referències literàries, ni poètiques ni politòlogues ni filosòfiques. Ja hi haurà temps. Procura parlar del futur però no facis pronòstics de saló. Intenta ser dur, però recorda que hem d'entretenir a la gent, ha de tenir grapa, ha de ser llaminer... Però si hi veig sensacionalisme, et capo...
- Senyor Manel...
- Què hi ha, ara? No m'agrada que em tallin a mitja explicació...
- Perdoni, però...em podria dir sobre què he d'escriure l'article?
- Sobre què? Sobre què? Escolta becari, com tornis a fer preguntes impertinents et foto al carrer immediatament!. M'has entès? I ara, a escriure, vull tenir l'article a la meva taula en quinze minuts! A aquests aprenents de periodista se us ha de donar tot fet, sembla mentida!

Cigarret

2005-10-09T22:45:00.000+02:00

Agafa el cotxe i surt de la ciutat per una de les artèries principals. És de nit. La seva família dorm a casa. La dona i els dos nens, plàcidament. És un dimecres qualsevol de febrer. Ell no podia dormir, s'ha vestit i ha tret el vehicle del parking.
Surt de l'autopista en un desviament qualsevol cap a una ciutat metropolitana, i després de recorrer uns cinc cents metres, s'atura a la vorera, surt del cotxe i camina una estona fins a trobar-se en un fosc descampat amb ferralles de restes de cotxes, ferros, restes de ciment, rodejat de ponts d'autopista i el soroll llunyà dels cotxes amunt i avall. Al fons els llums de la ciutat.
Es treu una cigarreta de la butxaca i se la fuma. Després s'asseu entre uns arbustos, mig amagat i es masturba. Quan acaba escriu una frase en el paquet de tabac. Llança el paquet, on hi queden 19 cigarretes, ben lluny.
Torna al cotxe, arranca, fa mitja volta i torna a casa per l'autopista. Entra sense fer soroll, es desvesteix, entra al llit i abraça per darrera a la seva dona, que segueix adormida.

Mirall

2005-10-08T16:56:00.000+02:00

Avui he entrat al metro, a un d'aquells que per dins permeten canviar de vagó, per trobar lloc, i que pots veure gairebé tota la llargària del tren.
Anava despistat pensant en les meves coses i sense fixar-me en res quan de sobte he aixecat la vista i..allà estava! Davant meu, tranquil, assegut de cara a mi, allà estava jo mateix. Sí, sí, jo mateix, vestit com jo, amb la meva cara, amb el meu cos, assegut al metro!
Quan encara no sabia com reaccionar, i dubtava entre correr o parlar amb "mi mateix", m'he adonat que al seient del davant anava assegut, també de cara a mi... jo mateix! Però una miqueta canviat. Vestit diferent, amb un aspecte lleugerament més... no sé com dir-ho.
La por se m'anava mesclant amb el terror i una buidor interior brutal quan a l'altre seient, més endavant, m'he tornat a veure, ja més ...envellit, un parell d'anys més vell!
Suant, inquiet, i amb la terrible sensació de no saber qui soc jo ara, he mirat enrera i m'he vist assegut! Més jove! i cada vegada més i més jove, adolescent...fins al final del vagó.
Llavors és quan he pensat que si tornava a mirar endavant, més enllà, em veuria a mi mateix cada vegada més...en fí, ja et pots imaginar com em veuria.
He sortit ràpidament del metro i en aquell precís instant d'aquest matí de dissabte he decidit trencar tots els miralls però mirar amb cap alt i fit a fit. I recordar que tempus fugit.

Digue'm com em dic

2005-10-06T23:03:00.000+02:00

Els humans som experts en autodestruir-nos. La història ens brinda un munt d'exemples cruels al respecte. Les tècniques d'aniquilació de la identitat de l'home per l'home ténen refinats manuals d'instruccions per a fer del procés un èxit pas a pas.
Un dels primers procediments és el de l'eliminació de la identitat pròpia. Per això els cossos militars el primer que es fa és vestir tots els soldats iguals, tallar-los els cabells al zero i, sobretot, treure'ls la identitat, el nom. Tot queda en un número, que els nazis fins i tot tatuaven al braç.
En psicologia s'explica que el primer procés d'un nadó és el d'adonar-se que té identitat pròpia, adonar-se del seu "jo" diferent i separat de la mare.
Destruir el "jo", el nom, la identitat, és doncs un pas inciàtic en el camí per desorientar, primer, i destruir després.
Doncs bé, de la mateixa manera que hi ha identitats humanes hi ha identitats col.lectives. Grups, pobles, societats. I se'm fa difícil d'entendre que de la mateixa manera que a Catalunya hi ha milers de ciutadans que es diuen Pere, i tots són iguals sota la llei, com pot ser que un Pere li digui a un altre Pere que no es pot dir Pere, que s'ha de dir Jordi?... No ho entenc. I com pot ser que si un poble, sota la llei (Constitució) es vol dir perico-de-los-palotes, o Piripitiflàutics Reunits... vingui la resta dels pobles del voltant i li diguin: perdó, però vostés haurien de fer servir un altre nom, que aquest ja està triat.
Ara que hi penso, per solucionar-ho podriem dir que Catalunya és una nació bis, o com es fa a les adreçes de correu electrònic que ja s'han triat, doncs una nacio2, o una nacio44@hotmail.com. Seria el primer nom del món amb un número al costat.
Encara més: la millor manera de fer que a Catalunya es digui més que mai que és una nació és obligant a retirar la paraula de l'Estatut. Seria la millor campanya promocional del tema. Com quan es diu que un video-clip musical l'han prohibit per escandalós a algún país.

Vals

2005-10-06T00:52:00.000+02:00

(el text que segueix a continuació ha de ser llegit amb una música de fons, que tingui la cadència i ritme del vals i la mateixa gràcia elegant, a escollir).

A la mateixa hora que a Uganda sota l'acàcia el guepard camina esvelt mirant l'horitzó infinit del fosquet, el pagès vora el llac Atitlán de Guatemala dóna l'ultim cop de falç al camp de blat i li regalima la última gota de suor del del matí. En aquell precís instant salten altres gotes: a Rovaniemi, al nord de Hèlsinki, els menuts desafien el fred de l'aigua del riu i s'hi capbussen envoltats d'un bosc d'avets i del silenci del Nord.
Es en aquell precís instant quan els monjos tibetans tornen a inclinar l'esquena buscant que la nova oració del dia els aixequi encara més del nivell de la terra, gairebé tan amunt com mira el guepard.

Llaç

2005-10-04T23:03:00.000+02:00

Quan llegeixis això passat la nit des de la que t'escric. Ja no val del tot, la meva conversa amb tú. Ja no és veritat. Pel mig hi haurà, potser, un somni, o dos, o cap, que tot ho canvien.
Quan llegeixis això potser ja no estic d'acord amb el que ara t'estic escrivint. Ja no val, ja té trampa, la meva conversa amb tú. Pel mig hi haurà, els meus dubtes.
Quan llegeixis això potser tú ja no estàs d'acord amb els dos primers paràgrafs i fas click i canvies de pantalla. Ja no val, la meva conversa amb tu. Pel mig, la teva mandra.
Quan llegeixis això potser jo segueixo pensant el mateix i tú també, però un tercer ha piratejat el text i hi ha inserit PUTA, CACA, TONTO o DESOXIRRIBONUCLÉICO.
Però quan llegeixis això sabràs que jo anit (ara, per a mi), a les 23:20h. pensava en tu, i hi segueixo pensant. I això sí que no canviarà. Em tens, et tinc. I com diu Goytisolo a Palabras para Julia: tu siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en tí, como ahora pienso.
La vida no és res,un a un. Agafats pel llaç de la paraula, ho és tot. Ara mateix hi estem, d'agafats, perquè jo penso en tú.

Sense diners

2005-10-03T21:01:00.000+02:00

A Moscou han creat un museu d'il.lusions gratuites. M'explicaré: es tracta de posar-hi allò que commou, que emociona, que fa somriure a l'ànima... i que no costa diners, que la vida, que els humans, que la natura ens brinda.
Avui, a Moscou s'hi ha afegit l'eclipsi d'avui. Feia temps que no em trobava els humans il.lusionats amb allò que ens brinden un astre i un satèl.lit que se li posa al davant, als nostres ulls.
Al museu hi ha també objectes com aquell plàstic de boletes d'aire que es poden petar. També s'hi troben instruments musicals fets amb dos trossos de branca. Una ploma de gavina. Uns quants manuscrits originals de poesies que han passat a la història. També hi una una sala plena de flors d'aromes diversos.
El museu inclou fotografies de paisatges imponents, i també d'un petit tros de llum del sol que s'esmuny per una finestra d'un barri perifèric de classe obrera de qualsevol gran ciutat occidental.
Hi ha una sala dedicada als primers plors dels nadons en néixer.
I en una altra part del museu hi ha converses. Persones amb habilitat per parlar amb verb amable i mà estesa, que ofereixen al visitant una estona de xerrada, cara a cara, sense interferències tecnològiques, ni vetant cap tema, cap paraula, cap to.
El museu evidentment té l'entrada gratuita. A la sortida, enlloc del típic llibre de comentaris dels visitants, hi ha una llarga taula de fusta a sobre de la qual s'hi pot deixar, ara o un altre dia que tornis al museu, allò que creguis que pot fer riure per dins als altres i que no costi diners.

Múrcia

2005-10-02T21:47:00.000+02:00

En un poble de Múrcia, un poblet petit de tres mil habitants, han decidit deixar de veure la tele. I han sortit a la tele, en els programes magazine. Però clar, ells no s'han vist i no es volen veure. De tal manera que ells no ho saben, però s'estan fent cada vegada més "famosos". Han anat a veure'ls diverses televisions autonòmiques i europees.
Ara els han ofert una gran quantitat de diners per a posar una gran pantalla de televisió a la plaça del poble. Ells han decidit que sí, que accepten.
El cas és que ningú no ho sap, però el poble ha decidit acceptar, posar la gran pantalla, i fer-la servir per seguir jugant a frontón, a veure què tal reboten les pilotes en el plasma o com es digui.
El que no saben és que això tornarà a portar moltes televisions a enregistrar imatges pels magazines de curiositats del món.
I així succesivament, tindrem el poble menys televisiu però més televisiu de l'Estat. Coses que passen.

2005-10-01T15:11:00.000+02:00

A que no sabeu de qui �s la m� que aguanta el minidisc entre Maragall, Pujol i Mas?

Polítics

2005-09-30T22:43:00.000+02:00

Potser tindria més èxit dedicant-me, com fan molts blogs, a escriure sobre si m'ha sortit un granet al cul, o m'he comprat un disc de vinil d'un grupet britànic molt cool... Però no, escriuré sobre l'Estatut.
I diré que com a periodista va ser per a mi emotiu poder explicar en directe, en primera línia, com les persones a les que hem votat finalment es posaven d'acord en un text que planteja per a Catalunya un avanç democràtic en el seu autogovern. Ho fa després de massa partidisme i tacticisme, sí, però arribant a un consens gairebé total.
I només demano que es llegeixi l'Estatut i que ara els representants espanyols al Congrés expressin respecte i cura en el seu judici. De la mateixa manera que les democràcies liberals occidentals de l'actualitat veneren el concepte de la llibertat individual, caldria aplicar també aquesta premisa en forma de respecte per la lliure determinació d'un poble a decidir la seva manera d'organitzar-se.
En tot allò que afecti la resta d'Espanya, que crec que no és massa, evidentment que se n'haurà de parlar i negociar. Però em pregunto si la intransigència cap a un munt de drets i deures interns per a Catalunya no amaga la incapacitat de vestir en d'altres territoris una relaitat identitària nacional real. La incapacitat de plantejar-se més autogovern. O la no volutnat de fer-ho, ben legítima.
He viscut moments emotius, amb part d'escenificació, com tot a la vida quan hi apareixen mitjans de comunicació. Però moments que no em fa vergonya dir que podré explicar amb orgull perquè són històrics i es fan en democràcia, amb debat, en llibertat i amb rigor, nivell intel.lectual i partint de la voluntat de servir millor als ciutadans. Crec que cal refer el pont entre la gent i els polítics, i tenir un xic més de respecte per aquests últims.
Finalment cal que Espanya tingui present les conseqüències de tancar rotundament la porta als plantejaments que arriben de Catalunya, democràticament, majoritàriament, intentant ajustar-se a la Constitució. Una Catalunya amb una història mil.lenària, que expressa una voluntat col.lectiva, que representa el 16 per cent de la població espanyola i el 19 per cent del seu producte interior brut i que s'expressa sense violència ajuntant a sensibilitats de l'esquerra, l'ecologisme, el republicanisme independentista, el socialisme amb totes les seves corrents, el nacionalisme de centre i la democràcia cristiana.

Carretera

2005-09-28T22:24:00.000+02:00

Era una vegada un jove que només podia viure al límit, al moment. Sí, el típic que estudia sa darrera nit abans de s'exàmen, que trespassa els semàfor en taronja, a qui li agrada jugar-se-la a tot o res encara que ja hagi guanyat tota sa nit al póquer.
I va decidir que amb la seva parella faria igual, i li va dir que no sabia si volia seguir amb ella. Que no ho tenia clar del tot, i que es casarien, o no, en tres mesos, el diumenge dia 21.
I ella, que per Amor tot ho feia i consentia, o quasi tot, doncs va i s'espera. I s,espera. I ell no li diu res. I arriba dia 21 al matí i ella ha convocat tothom a l'Ajuntament per a la cerimònia. Ell no ha donat senyals de vida. Incertesa total.

Al final, ell es presenta, el que no preveu és que ella en el fons tambe sigui una dona al límit, i el que es troba és una boda, sí, però no la d'ell amb ella, sinó la d'ella amb la seva nòvia. I a ell, un home al límit, nomes li va quedar esperar-se al límit de la barana del pont de la ciutat sobre el riu que passa a 200 metres per sota.
I ella i la seva nova nòvia, van decidir seguir al límit, jugant-se-la sense un duro en un viatge a la recerca de feina al Canadà, tastant algunes substàncies, i atrevint-se a dir tot allò que no és ni graciós ni pulcre ni progre ni carca ni res.
Ara la història no ha acabat, però em jugo alguna cosa a que ell no caurà a l'aigua, però potser trobarà algún dia el repoquer. I elles, qui ho sap si seguiran rient i potser els tres es troben a la carretera.

Dos dits més

2005-09-27T10:54:00.000+02:00

Aquesta nit he tingut un somni bastant desagradable i estrany. Em notava un bony a l'espatlla esquerra, i me'l començo a tocar, a apretar, per veure què hi ha a sota, a dins. I a mesura que faig pressió amb la mà dreta, veig que apareix a poc a poc un dit. Sí, sí, en concret un dit petit, com els que tenim a la mà. Un dit petit que se m'ha quedat dret sobre l'espatlla, com una aberració, i a més es movia. Amb ungla i tot. Molt lleig.
De sobte, m'adono que a la mà esquerra, a l'esquerra del dit petit me n'ha crescut un altre. Un altre dit petit, també amb mobilitat, que neix de la meitat del dit petit esquerra. No sé si m'explico: es com una branca, però en forma de dit, i movent-se com l'altra.
O sigui, que tenia dos dits més, un a l'espatlla, repugnant, i un altra a l'esquerra del dit petit de la mà esquerra. Realment era un situació força desagradable, perquè amb samarreta i tot se'm movia el dit de l'espatlla i es notava un bony estrany movent-se sota la samarreta.
Després m'he despertat, i el primer que he fet és comprovar que tenia només els dits reglamentaris. He respirat tranquil, i m'he preguntat per què punyetes he somiat això?

Sex shop

2005-09-25T23:38:00.000+02:00

Adeú, carinyo, que tinguis un bon dia, li diu ell. Adeú, amor, li diu ella i després li fa un petó breu als llavis. Els dos surten de casa ben elegants cap a la feina.
Quan ell entra en el cotxe, obre el maletí i es fa una ratlleta de coca. Abans d'arribar a la feina, s'atura en un sex shop amb cabines. Paga, entra en una cabina, mira un espectacle, es masturba...i cap a la feina.
Ella, quan s'acomiaden, dóna la volta a l'illa de vivendes, torna a pujar a casa i es masturba davant una pàgina porno d'internet. Després se'n va a treballar.
I així fins que un dia ella vol experimentar i se'n va al sex shop. I, clar, es troba al marit. Tots dos es queden amb cara de patètics sense atrevir-se a enfadoar-se. Un cop cau la façana es comencen a confessar els secrets.
Ara viuen separats. No són parella. De fet tots dos té una nova parella tan falsa com la que ells formaven: profilàctica, tota façana, en vivendes on les revistes de decoració estàn correctament ordenades a la tauleta del saló, una damunt l'altra.
Però tots dos segueixen citant-se al sex shop, o en pubs cool, o en algun concert de soul, o directament a la planta 23 de l'hotel Arts, on es preparan nits completes de coca, xampanya francès, i el servei de massatge de tres thailandeses professionals, més el jakuzzi, boles xineses que entren i surten, maduixots i xocolata.
El que no saben és que les seves respectives parelles profilàctiques no ho són tant com semblen. De fet, hi queda alguna cosa que sigui el que sembla?

Mercè

2005-09-24T22:50:00.000+02:00

La olor de pixat dels carrerons empedrats, els carteristes de Les Rambles, la olor del mar, cada cop més petit, davant les Golondrines de Colom, el mal humor dels taxistes, els balcons que es miren les arbrades de bat a bat, els més cool ballant down tempo brasiler a la platja de la Barceloneta, els dúplex sobre la Ronda de Dalt amb vistes a tot plegat, les escales estretes del Raval i els pisos "calents" on hi van rotant els paquistanesos, les mesquites improvisades en una planta baixa, els salts d'equitació a l'hotel Juan Carlos I, la por que fa perdre's de sortida d'autopista quan marxes del monstre urbà de nit, les botigues de discos de vinil del carrer Tallers, l'esperit ciutadà que canvia els cotxes per manifestacions quan convé, els concerts de primavera a qualsevol plaça, els balcons de Montjuic i el Tibidabo, els gitanets de Gràcia, els restaurants gallecs del paral.lel, els bars de diseny del Born, els especuladors, els il.lusionats menorquins que venim a buscar-nos la vida, l'esperit burgès de can Barça, i el bar andalús, i els castellans que "enchegan" la tele, i els catalans que també fotem castellanades, i les tietes fent tai chi a la Ciutadella, i la melanconia fosca del metro de matinada amb els acordeonistes i algún borratxo, i l'emoció que fa tornar a Barcelona després de les vacances i passejar, fer el talladet al bar, tornar al quiosc, comprar el diar, i asseure's una estona en un banc, i mirar a les balconades. Tot això és sa meva manera de veure Barcelona. Bona Mercè!

Sorra

2005-09-24T03:26:00.000+02:00

A la platja, ella plora. I una de les llàgrimes cau a la sorra. I aquell trosset de sorra forma una petita boleta sòlida formada per 23 granets de sorra compactada, unificada, per la llàgrima. I un petit escarabat s'agafa la boleta com a eina de feina i la porta terra enllà. I un xic de vent la fa saltar a una butxaca d'un noi que passeja en bicicleta. I aquest noi arriba a casa i es treu la samarreta amb butxaca al menjador. I el seu company de pis mou la samarreta per a asseure's al sofà i veu caure la bola. I amb ella l'olor del perfill d'ella. Ella era la parella de l'home assegut al sofà, que quan sent l'olor es posa trist i també plora. Però la seva llàgrima no fa cap altre recorregut que el de l'ull a la galta i de la galta a la mà que s'eixuga les llàgrimes.
Però el perfum evoca, recorda, repensa, revesteix. I l'endemà, ell és a la platja esperant-la. Ella, que ha plorat el temps passats a la platja, al parc, al bar, a casa, al turó i a la pficina, ara segurament no hi és. Potser li caldria saber que d'una llàgrima seva, 23 granets de sorra s'han fet amics.

Estatut

2005-09-22T19:38:00.000+02:00

He entrat a la pàgina de google que busca i classifica blogs. I he trobat una pàgina que situa a aquest blog, Dubtes, dins una classificació de blogs catalans sobre... política. Sí, just a sota del de Miquel Iceta. Jo esforçant-me en escriure contes, abstraccions o senzillament dubtes, i resulta que el que faig és política. La qual cosa demostra que tot és politica! Una tesi que sostinc, per cert.
Així que, ja que estic etiquetat, parlem de política, i parlem de l'Estatut. Com no?
1.- La tramitació de l'estatut ha estat massa llarga i amb un excés de tacticisme dels partits, regateig curt, sobreabundància d'articles, declaracions públiques i intervencions de massa actors polítics.
2.- Tot i això, intueixo que si fos la Constitució espanyola la que s'hagués de refer de dalt a baix (o la francesa o la polonesa) la durdada dels debats i la intensitat serien similars, i amb una cruesa comparable. Cal recordar que a Catalunya s'han de posar d'acord tres partits diferents, que estan dins i fora del govern, amb plantejaments ideològics de fons bastant diferents.
3.- Tinc dubtes de fins a quin punt tot i que -com prevec- hi hagi acord estatutari final, Catalunya ha perdut ja part de la força que li conferiria anar amb una posició el màxim d'unitària política i socialment a defensar l'Estatut a les Corts.
4.- Es farà necessari que després de la votació del Parlament, els principals actors expliquin i potser fins i tot facin difusió en forma de campanya dels principals continguts de l'Estatut per a que la ciutadania, bastant desorientada i desmotivada, se'ls faci seus. Ciutadania vol dir associacions cíviques, agents socials, sectors professionals, món universitari i intel.lectual, etc.
5.- La tramitació a Madrid no serà fàcil, i és lògic que sigui així perquè l'encaix de Catalunya a Espanya és un problema més que centenari, i que no es resoldrà definitivament, perquè l'estructura social i econòmica avança.
6.- Dit això, si hi ha Estatut aprovat aquí i a Madrid i en referendum, s'obre un període interessantíssim on el paper del nacionalisme no sobiranista a Catalunya s'haurà de replantejar, on el paper del centre dreta "constitucionalista" també haurà de fer un pensament a mig i llarg termini, on l'independentismes també haurà de repensar-se, etc
7.- Per tant estarem, sobre el paper, en una mena de punt zero on a priori l'eix esquerra-dreta prendrà protagonisme sobre el debat identitari, i serà apassionant políticament veure com es situen aquí els actors.

Parlar

2005-09-21T21:04:00.000+02:00

He passat una setmana mut, degut a una petita operació en una corda vocal. Res greu. Però m'ha obligat a no dir res de res durant set dies.
De l'experiència em quedo amb algunes petites lliçons:
La primera, que els rotuladors per a la pissarra vileda duren poc, fan molta olor i quan esborres el que has escrit queden unes miquetes del color del rotulador que ho taquen tot.
La segona és que tristament es pot fer gairebé de tot sense dir res. Tristament perquè això demostra que ja no ens relacionam amb la gent del carrer amb mots, sinó amb simples gestos i evitant el contacte.
La tercera és que tot sovint val més callar que no pas dir paraules sobrants.
La quarta és que és molt bo poder escoltar més que no pas parlar massa, sobretot si algú t'explica coses interessants.
La cinquena és que després d'una setmana mut, tornar a escoltar la meva veu ha estat emocionant.
La sisena és que ara procuro dir allò just, no aixecar el to de veu ni abaixar-lo, sinó fer servir les paraules adequades per a que qui m'escolta ho entengui clar. A vegades en una frase clara podem expressar més que en un enorme discurs.

Decisió

2005-09-21T00:06:00.000+02:00

Poques vegades s'escriuen les cantonades ocultes de les decisions d'una vida. Poques vegades parem atenció a una bona història que expliqui com a la Núria li va tocar triar entre empresa i nòvio, posem per cas.
Parlo de les cantonades ocultes, dels silencis espessos, del soroll del tic tac del rellotge de la nit en una habitació que sembla de gel. Estic parlant de com el temps s'atura, de com tot allò que ens direm tu i jo pot seguir el guió, o no. Estic referint-me, punyeta, a tots aquests moments en què sembla que la vida ens escup lentament una viscosa i amarga sensació íntima de precipici sec, de llavis emmudits, de mirada perduda davant d'una altra mirada que es comencça a omplir de llàgrimes.
Parlo de l'abraçada que sabem que serà la última, parlo d'una oferta laboral en un altre país, o d'un virus que li penetra i no sabem per què, parlo de saltar-se un semàfor en vermell perquè feia tard al gimnàs, parlo d'un munt de diners que solucionen una vida, a canvi d'una abraçada. O no.

Què fer? Tant de bo pogués decidir el poeta.

Un i un i un altre i el quart

2005-09-19T19:24:00.000+02:00

El programa de tele-escombraries tenia un èxit enorme d'audiència, i va decidir donar una volta més a la merda oferint més intimitats, més càmara oculta, més insults.
...
Els sondejos donaven a la senyora de dretes d'Alemanya una victòria bastant clara.
...
El llibre de l'autor mediàtic estava preparat per ser un nou èxit de vendes.
...
La directora general de l'empresa va anunciar la seva boda, i va preparar una festa multitudinària
...
La multinacional de menjars preparats ha obert també botiga a Barcelona, al centre, amb una gran inversió.
...
Els organitzadors de la marxa de protesta no esperen gaire gent, a l'acte de demà.

I toca decidir. La gent resulta que, ves per on, és un, i una i l'altre, i cadascún és un univers, petit per a les estrelles, enorme en si mateix. I resulta que en uns quants blogs el programa de tele va començar a ser objecte de befa i denúncia, i d'allà es va passar a cartes als diaris, i algun personatge conegut també ho va denunciar. El programa i la productora, arruinats.
I ves per on que les dretes no tenen clar si governaran Alemanya (de fet, prometien retallarel que els altres ja estan retallant: per a què vull una còpia si tinc l'original).
I encara més: va i l'autor mediàtic publica el llibre coincidint amb uns contes meravellosos d'un autor ucrainès desconegut fins ara, que li fa tota l'ombra, per a major goig dels infants. I això no és tot: a la boda no hi ha anat ningú, senyora directora. Això sí, amb mil disculpes i regals meravellosos com la última picadora Moulinex. I el menjar preparat? Uf, ni un. Es mala sort que es faci la fira de menjar tradicional i comerç just allà mateix...
Ara només falta la concentració de protesta. Demà sembla que no plourà. Què fan demà, a la tele?

Sílvia i 16 més

2005-09-19T01:07:00.000+02:00

Na Sílvia és una noia de 24 anys amb una història humana més o menys equiparable a qualsevol altra de la seva edat en una ciutat occidental com Barcelona. Però en realitat, na Sílvia és la única, aquí.
De joveneta va començar a sospitar que alguna cosa estranya passava. Un dia va descobrir un decorat de cartró pedra al darrera de l'apartament dels veïns dels seus pare. Quan va celebrar els 19 anys, una nit va veure horroritzada com el seu pare emetia uns estranys moviments i sorolls. Ell no s'havia adonat de la seva presència al cuarto de bany.
I ara, ben aviat, ella descobrirà el que la resta ja sabem: que és una de les 17 úniques persones humanes existents. Que els extraterrestres l'estem observant des de fa temps, i construint-li una vida falsa al seu entorn (tot, la seva família, els pisos on ha viscut, els amics, els nòvios, els paisatges, els llibres, l'educació, l'entreteniment...són falsos) a base de proves per analitzar aquesta espècie pràcticament extinguida. Ja ho sabem, els extraterrestres, que no podia durar gaire, i que els humans tenen poc a ensenyar-nos. Però els volem analitzar a fons abans de marxar a la recerca de més vida a l'espai.
Potser tu ets una de les 16 persones restants i no ho saps. Si ho ets, repassa la teva vida i veuras com s'han produit situacions on has pensat: per què m'està passant aixo a mi? Doncs t'ha passat perque eren proves de reacció psicològica, física, cognitiva, sentimental, neuronal i relacional, sociològica i ideològica. Tota mena de proves, sí, embolcallades en situacions vitals suposadament imprevistes o casuals.
Pensa-hi. Ets un o una dels 16?

Negre

2005-09-16T01:43:00.000+02:00

A la sortida de l'escola, quan feia sisè de bàsica, dos nois de la classe l'obligaven a anar amb ells i pujar dalt d'un mur, tot fent equilibris, mentre li anaven donats cops a la cara i al cos. Succeia de tant en tant, sense data ni motiu fixats. Ell arribava una mica més tard a casa, però per por no deia res del que li havien fet.
...

El senyor Andreu és el cap d'una empresa de 40 treballadors que es dedica a fer peces d'automòbils. Un divendres surt de la fàbrica amb el seu Audi i quan porta uns minuts, se li apareix un individu amagat al seient del darrera, li agafa el coll i l'obliga a anar fins a un descampat. Allà el despulla i li fa unes petites feridetes. El lliga a terra, li tira sal a les ferides, i treu uns quants galls salvatges per a que vagin picotejant la sal. Estan ben entrenats.

...

Les restes picotejades del senyor Andreu apareixen uns dies mes tard, desfetes en el descampat.

...

Quan la policia distribueix un retrat robot del pressumpte assassí del senyor Andreu, només una persona sap qui el pot haver matat i per què. Aquesta persona, de fet, estima a l'assassí i estimava a la víctima. I decideix el següent: enregistra en video les imatges d'ell mateix, sol, clavant-se al genoll un obridor d'ampolles de vi, i fent rodar l,aparell per dins el genoll. Es tortura a consciència. I li envia el video al pressumpte assassí amb una nota: he compensat així el dolor que et vam fer patir de petit?

...

La resposta no arribarà mai, perquè el pressumpte assassí està ingressat en un centre psiquiàtric des que tenia 19 anys. La seva germana petita es va encarregar de la venjança Quan veu el video i l'escena del genoll, decideix acabar amb tot plegat: canvia uns quants papers i noms... ara hi ha un coix ingressat en un psiquiàtric, un malalt mental crònic buscant desesperadament a un home que va morir picotejat, i una germana petita que fruit de tot plegat, és incapaç de practicar sexe si no és amb unes quantes punxades de dolor amb una fulla d'afaitar, unes tisores o bé lligant-se i fent que la vagin picant amb un punxó. Diu que el dolor la fa forta.

Diccionari de dubtes

2005-09-14T22:44:00.000+02:00

Les acadèmies de la Llengua Espanyola treballen en un "Diccionari panhispànic de dubtes" (diari El País d'avui, pàgina 37). Em sembla una idea fascinant. Com m'ha de semblar, si el meu blog és diu dubtes?
Per exemple, i per refrescar, que fa temps que no llanço dubtes a l'aire i en tinc massa de guardats:
A.- Què significa exactament "ara"?
B.- Com s'ha de llegir la Bíblia?
C.- Es pot manipular la consciència amb un fàrmac?
D.- Dubtar és de savis, o fonamentalment d'ignorants?
E.- Estàs enamorada?
F.- Un cop s'ha trencat la fidelitat, què se'n fa?
G.- Un glop, o tot sencer?
H.- Què és un home, avui?
I.- Es pot fabricar intel.ligència?
J.- A quins dels meus "jo" faig cas i per què?
K.- Cal posar un dubte per lletra (és que amb K no me'n surt cap)?
L.- Es pot fer literatura de l'holocaust?
M.- Voldriem saber quan morirem?
N.- Per què no convé començar un titular amb un no, si n'està ple?
O.- Està l'odi escrit dins el codi genètic humà?
P.- Per què la pau se m'apareix tot sovint tan hippie i demacrada?
Q.- Qui m'ha pres els llumins?
R.- Expliqui'm sisplau una definició coherent del verb robar?
S.- Saps si sabria jo resseguir els teus llavis sense fer servir cap essa?
T.- La tristesa és el contrari de la banalitat?
U.- Què significa el número u?
V.- (aquesta ès fàcil) Què és la vida?
W.- (aquesta també) Quin whisky posem?
X.- Recordes el tacte del xoc (guix) a la pissara de l'escola?
Y.- Hi ha paraules en català que comencin per Y?
Z.- Per què no vas respectar el pas zebra?

Guanyar perdent

2005-09-13T19:04:00.000+02:00

Què val el cos? Es la pregunta que es fan sovint les assegurances de vida o de lesions diverses. I clar, arribats al punt en que tot té un preu, què valen els dits de David Russell, un dels guitarristes més lloats del món? Què valen les cames del recordman dels 100 metres llisos? Què val el cervell d'Stephen Hawkings?
Encara que sembli mentida, hi ha un institut nordamericà d'assegurances que ho mesura. I m'he preguntat, com deuen mesurar que un taxista anònim de Barcelona perdi la mà i per tant la feina? Quants euros pesen els ulls d'un crític de cinema d'un diari, relativament conegut?
Aquest institut nordamericà, que obviament no existeix, podria ser en realitat un institut científic que pensi en veu alta: com respira el cervell d'un cec màgic com Stevie Wonder? Com es mouen els mecanismes mentals de Hawkings? Com pot generar tanta empenta aquell veí en cadira de rodes que ens organitza l'escala, reuneix un munt d'amics, viatja i escriu?
Quin valor té cada moment, cada dit, cada vegada que tenim la sort de poder escoltar la paraula o l'oboè? Com es pot guanyar perdent? I tot això, té preu?

El títol

2005-09-12T00:09:00.000+02:00

...estava pensant que quan la crisi de la indústria paperera es faci definitiva, per la manca d'arbres, i la nanotecnologia aconsegueixi fer realitat els papers-diaris-llibres electrònics de butxaca, i llegir en paper sigui una curiosa excepció, passarà la següent escena:

Una dona acabarà la seva jornada laboral, i sortirà al carrer amb pressa per agafar el metro i arribar a casa. De camí, pel carrer, notarà que de sobte un profund mal de cap la taladra sense pietat com una d'aquelles màquines que fan forats als carrers, tátátátátá. Mal de cap de llegir tot el dia la pantalleta dels nassos.
Arribarà a casa, s'asseurà al sofà i pensarà en el seu ex marit, i en com es van conèixer, estudiant a la biblioteca de la facultat. S'aixecarà del sofà, anirà a l'habitació i treurà un llibre d'una capsa de cartró on hi havia intentat amagar el passat en parella. El llibre és una novel.la. L'obrirà per la pàgina 123, i resseguirà amb els dits el lleuger relleu que van deixar sobre el paper tres llàgrimes que hi van caure. I aproparà el llibre al seu nas, i olorarà la mescla d'olors a paper imprès, a llàgrima i a perfum d'home.

No sé com es titula la novel.la. Digues-m'ho tú.

Entre paraules

2005-09-10T21:55:00.000+02:00

A Massachusets (sí, ho reconec, Massachusets és el nom ideal per a inventar-me la ubicació de l'institut que ara us descriuré, però és una mica tard i no tinc gaire neurones preparades per trobar una millor ubicació) s'ha creat l'Institut de lingüística de les absències.
No estudien les paraules, els textos, els discursos, les notícies dels diaris, sinó els buits. La sinuosa i aparentment caòtica figura que crea un text entre lletra i lletra en una pàgina. Cap de vosaltres ha jugat quan era petit a recorre amb un llapis o un bolígraf un text d'un llibre escolar de dalt a baix resseeguint els espais entre paraules?
L'institut busca una certa pauta, i compara textos en diferents llengües. Tan important o més que això és que també analitza -això sí que em fascina- tot allò que en un text s'hi deixa de dir deliberadament. En periodisme sovint es destaca que l'important d'un diari no és el que diu, sinó el que deixa de dir, respecte a notícies que altres sí publiquen. Per què aquests silencis?
Doncs bé, en textos literaris, en discursos polítics, en redaccions sociològiques o simplement en diaris personals, l'institut de Massachusets ens posa al descobert les pors, els secrets, els anhels, els tabus i les fantasies que un text deixa de dir però que voldria haver dit, però el seu autor no diu.
Jo mateix a vegades em sorprenc escrivint aquest blog i pensant en tot allò que hi escriuria si fos valent. El que em fa tremolar és que l'institut aquest m'analitzés i fés públics els silencis i omissions que em guardo.

Quatre parelles

2005-09-08T21:22:00.000+02:00

Diu una llegenda indú que la vida dels humans en realitat són quatre parelles que es donen la mà una després de l'altra amb un mocador de seda blanca.
La primera parella, dinjú, és la parella de l'explosió, és la que esclata sense previsió possible d'on i quan ho farà. Esclata com les llavors calentes de les flors en primavera que esquitxen els voltants portades pel vent. Esclata amb descontrol perquè tot ho està descobrint, palpant, llepant i sentint. Dinjú és poder, és descobriment, és la identitat, l'autosuficiència.
Dinjú es va desfent a mesura que apareix la segona parella: Saranda. Saranda representa l'entrada roja del verí, la sang, la pruna tèbia amb un punt de regust amarg. Saranda és el recel, la gelosia i l'odi. Saranda és l'egoïsme i alhora segueix essent una parella, enverinada des de l'amor, enamorada des del rencor. Saranda és un foc que escalfa però crema, del que sembla que mai no es pugui ni vulgui fugir, un cercle viciós...
...que trenca Mulfán. Mulfán és la pau, la serenitat i l'armonia. Mulfán apareix quan Saranda és a punt de trencar-ho tot. Mulfán és la parella que passeja junta de la mà contemplant l'horitzó i prenent consciència de la dimensió temporal i minúscula de l'existència, assumint que el secret és la vida mateixa. Mulfán sembla definitiva, estable i profunda.
Fins que arriba, tan etèria com real, ímbula. Imbula és, en una frase: la parella que mai no hem tingut ni mai tindrem. L'ideal, el pas cap a l'autèntica superacio de la dualitat cap a un únic ens més enlla d'allò fisic i terrenal, una superació de tots els límits, amb passió, amb contradiccions, amb serenor i molt més encara. Imbula existeix en la seva inexistència inabastable. I és la quarta parella.

Visca el Reial Madrid

2005-09-08T15:40:00.000+02:00

La última moda a Hong Kong és Change Wo corporations. Una empresa que durant un mes et fa canviar radicalment, de dalt a baix. M'explico: si ets un gran fan d'un club de futbol, et fan soci del màxim rival i vas a l'estadi amb samarreta i bufanda posades amb els més ultres. Si ets ideològicament un ultra liberal, passes dies en el congrés del partit comunista. En cas que la música que t'agrada sigui les peces de Debussy, Chopin o Bach, esdevens un expert mundial en house de tant que te n'ofereixen i expliquen.
Els canvis inclouen també els gustos sexuals -fins a un cert punt, que només inclou voluntàriament el canvi d'orientació per un o altre sexe- i també la manera de vestir (si ets un executiu i vesteixes americana i corbata cada dia, et fan un diseny punk totalment sex pistols, per exemple), el llenguatge, l'expressio corporal, i el cercel d'amistats.
Per a qué? Doncs els estudis de la companyia asseguren que un 65 per cent dels clients, després de l'experiència, esdevenen més receptius, oberts, expansius i amb idees i creativitat més desenvolupades per aplicar-les a la seva empresa o bé a les relacions personals.
El que ha descobert un diari local és que entre els clients de Change Wo, un 14 per cent pateix seqüeles negatives de rebuig amb alguna patologia psicològica inclosa. I és que, pense-hi bé: els que som molt i molt del Barça, ens imaginem amb els ultra del Madrid cridant embogits i amb la samarreta blanca? Però l'altre pregunta és: per què no?
Vaig a fer una prova: Visca el Reial Madrid. Au, ja està! Ho he fet. I no passa res... O si? Ja veurem...

Simfonia

2005-09-05T22:15:00.000+02:00

Sempre que et mous, em quedo parat. I a cada passa, a cada bri d'aire que corre inesperadament per davant de la meva cara, apareix un esglaó, pujant avall, al soterrani on hi ha els vells llapissos de colors, el paper de tornasol i fotos de color sèpia.

Diuen que a l'hora en què callen les pantalles, si pares atenció, en una cantonada silenciosa s'hi pot veure un extrem de la corda, amb un nus. Resseguint-la s'obre la porta a una aclucada d'ull de tots els fantasmes. Si la mires, no ens deixarà despertar. L'altre extrem de la corda es descorda, es desferma, es deslliga i es desfà.

Seguidament, i després d'haver declarat el premi desert, s'interpretarà una simfonia absurda per a oboè, memòria, violí i dubte.

PD. No, avui tampoc no vindré a sopar a casa. Sempre que et mous, em quedo parat.

Poema

2005-09-04T19:23:00.000+02:00

- No pateixis, tens temps, li va dir el seu cap quan li va encarregar un informe anual per a l'endemà.
El treballador es va passar tota la nit treballant per tenir a les vuit del matí llest un text de 350 pàgines, enquadernat, amb un arxiu adjunt en CD amb un power point per a la presentació.
Durant la nit de feina, el treballador es va quedar una estona adormit a la cadira, davant l'ordinador, a casa seva. La seva dona ja feia hores que dormia. Va somiar en un poema, i com a conseqüència d'una mal curada tendència al sonambulisme, va escriure el poema a l'ordinador, i allà es va quedar, inserit entre taules, dades i estadístiques.
L'endemà, qua el cap va fer la presentació de l'informe en la convenció internacional, en un dels powerpoints va aparèixer el poema. L'empresari el va llegir com si fossin xifres econòmiques, i entre el públic, mig endormiscat per la llarga exposició, ningú no se'n va adonar.
El treballador va adquirir el costum de deixar cada vegada un poema en els informes. Fins ara ningú no se n'ha adonat, excepte la seva dona, que de tant en tant es desperta de matinada escoltant-lo recitar els versos a cau d'orella.
Diuen que d'ençà del primer poema, l'empresa ha anat incrementant la cartera de clients. El sou del treballador es manté igual.

Preguntes

2005-09-02T20:37:00.000+02:00

Un jove de 21 anys compra un pot de pintura i un pinzell i dibuix una enorme creu gamada, una esvàstica nazi en una paret del carrer Montsió de Barcelona. Després se'n van de marxa amb els amics. De matinada, borratxos, veuen un jove d'aparença magribina i li claven una pallissa.
Quan el jove "pintor" es desperta de la borratxera es troba al seu pare plorant: la seva companya sentimental acaba de rebre una trucada de l'hospital dient-li que el seu únic fill (d'ella) és mort com a conseqüència d'un traumatisme craneoencefàlic per la pallissa rebuda de matinda per uns desconeguts.
El jove de 21 anys ni sabia que el seu pare tenia una companya d'origen magribí, ni que aquesta tingués un fill d'una anterior relació. De fet no sabia ni què significa la creu gamada, ni gran cosa sobre el nazisme. Per no saber, no sap si dir-li la veritat al seu pare.

La pintada encara hi és.

Avui n'he vist una altra, a Badalona: "No tengo respuestas, pero tengo muchas preguntas".

El massatge

2005-09-01T22:46:00.000+02:00

De sobte, emmudí. Sense causes aparents, i en el discurs més important de la seva vida, davant de tots els seus essers estimats, per anunciar-los una gran notícia.
Pocs dies després, quan s'estava acostumant a comunicar-se per escrit, i a fer servir els gestos fonamentals per fer-se entendre, i redactava el seu més reeixit poema ideològica, de sobte va perdre la capacitat d'escriure. Tampoc hi van trobar causes, per moltes analisis neuronals de l'àrea del cervell on està registrat l'aprenentatge de la parla i l'escriptura.
Quan encara l'esglai la paralitzava, va començar a perdre la capacitat d'escoltar els sons, enmig d'un virtuós concert d'oboè, i de sobte el món començava a enfosquir-se, quan tot just era el migdia més lluminós de l'estiu. I tot plegat mentre se li feia impossible olorar el perfum del jardí de casa seva on es trobava.
L'angoixa es va convertir en pànic i en un ofec en allò més profund de la seva ànima.
De sobte, de la mateixa manera inexplicable que la resta d'esdeveniments previs, es va despertar en un llit de pètals vora la mar amable, rodejada de sis homes nus, d'una bellesa grega, pura, acurada, deliciosa, que lentament van practicar-li el massatge, el tacte, les carícies i els petons que mai no havia ni pogut somiar, fent del seu cos el més detallat mapa del món sensorial que mai cap Déu ha pogut traçar. I es va sentir inundada en un oceà de plaer del que mai ja no va poder ni voler sortir.

Còpia o original

2005-08-31T19:19:00.000+02:00

Resulta que en un poble del sud dels Estats Units han decidit que com que no tenen gaire història pròpia rellevant, les festes anuals de la localitat seran exactament les mateixes que a Menorca: cavalls saltant, i sa pomada (gin xoriguer amb llimonada) com a beguda oficial, sa cançó de "ara va de bo, Ciiiiutadella" com a himne, i tot el cerimonial de revetlla, focs artificials, i els dos dies de jaleo, ses tres voltes dels cavalls, el caixer senyor... En fí, tot.
Ja us podeu imaginar als americans, amb el seu accent cantant "volem vi, volem vi, volem viiii", i fent botar els cavalls, i anant a menjar pa amb sobrassada i formatge.
El cas és que els pobles del voltant també adoptaran sa festa. I d'aqui a uns anys, hi haurà més nordamericans celebrant jaleos que menorquins. I un analista (allà tenen de tot) de folklores populars ha pronosticat que d'aquí a 30 anys mig milió de nordamericans xerraran menorquí. Total, que hi haurà un o dos seients al Congrés nordamericà que es decidiran entre "nous menorquins". I després serà quan els menorquins "originals" reclamaran poder també votar per correu des de s'illa.
El problema és que tal com són al sud dels USA, ja es rumoreja que podrien fer una reproducció exacta allà de s'illa a escala 1:1. De tal manera que en 50 anys, quan els limits del passat siguin difusos i de tanta nova droga tot sigui més difícil de definir, sa pregunta serà: qui és s'autèntic menorquí?
De què serveix tenir un passat mil.lenari?

PD. Avui recoman una web que fa un mapa del món en funció de les vegades que surt a la premsa un país. Mitja Àfrica ni existeix.
http://www.low-fi.org.uk/vanishingpoint/

Neurones

2005-08-24T09:02:00.000+02:00

En primer lloc, deman disculpes per l,intrus que ha fet un comentari comercial enorme al darrer text. intimitat? privacitat? si obres una porta, puc entrar fins i tot jo mateix.

encara de vacances, en la plujosa i fresca Glasgow. Per que triar la fresca quan fa calor -massa- alla on vius? per que malgrat canviar d,habits, d,horari, de pais, de paisatge, de llengua, els records et persegueixen? per a quan un eliminador voluntari selectiu del passat que portem tots en alguna neurona punyetera?

si es pot tractar la connexio sinaptica de les neurones per a estimular determinades substancies com la serotonina en casos de determinades patologies, perque no -com preveu Huxley a Un mon felis (no hi ha la ce trencada, al teclat de Glasgow on escric) tambe permetre determinades estimulacions, canvis o eliminar algun pensament desagradable? vet aqui les autentiques vacances: les vacances d,un mateix.

pd. enhorabona a Edimburg pel seu festival de teatre. No us perdeu Tao (percusio japonesa) i The exonerated (relats reals de condemnats a mort als Estats Units despres declarats innocents) quan aterrin per aqui.
pd2. glasgow te l,encant de les ciutats de pedra i industria que es busquen a elles mateixes despres de la crisi, l,encant dels carrers humits i solitaris de nit, dels pubs calids, del riu que la travessa, de la convivencia entre passat i futur, entre veins provinents d,arreu per a estudiar, treballar o simplement , com jo, caminar i mirar.

Contra el nudisme

2005-08-16T14:25:00.000+02:00

Una autoanomenada Associació Familiar de Menorca ha escrit una carta al diari que porta el nom de s'illa reclamant que es delimitin certes platges on es prohibeixi fer nudisme. Consideren que cada vegada es practica més el nudisme en moltes cales i platges menorquines i que per a les famílies amb fillets petits açò és un perjudici perturbador que atenta contra els bons costums, el bon gust i la decència.
La proposta de l'Associació Familiar em sembla del tot decebedora per insuficient. El nudisme efectivament és un perjudici pels infants i les famílies decents. Per tant, cal prohibir-lo a totes les platges, no només en algunes. I tota prohibició s'ha de concretar. Multa de 600 euros pel top less, multa de 1200 euros per anar totalment despullat, i de 3000 si una parella nua es fa petons o es toca. Obligatori banyador d'una peça per a les noies, i pantaló curt i samarreta pels homes.
Però anem a l'arrel de l'objectiu: preservar els nostres fills de visions que alterin el seu desenvolupament. Si és així, hem de prohibir també d'altres pràctiques a les platges. En primer lloc, les parelles homosexuals. Després, també hem de prohibir que hi vagin immigrants d'altres colors, costums, parles o olors, que també poden perturbar el creixement dels menors. Els disminuits físics o psíquics tampoc poden anar a la platja, perque per a un fillet és una visió desagradable. I proposo prohibir també l'accés als joves amb piercings, homes amb cabells llargs i tot tipus de tatuatge. Prohibits també els estels, que poden lesionar els nens, les pilotes, o altres estris de joc que puguin provocar accidents.
I sobretot prohibit llegir. Una pràctica que si els nens imitessin en el futur podria desfer la família i la societat tal com l'entenem.
Dit això, i fins que no s'apliquin aquestes mesures, crec que l'Associació Familiar faria bé de moment en comprar-se uns protectors com porten els cavalls i ases als costats dels ulls, per no poder veure el seu voltant quan van a la platja, i obviar la realitat.

PD. Avís urgent a qui tingui intenció de fer vacances a Menorca. No vingueu, està ple de meduses, fa massa calor i hi ha una plaga d'insectes, tot està molt car... Mallorca si que és maca!

Present

2005-08-11T20:06:00.000+02:00

Quan cau el sol a cala en Turqueta, és quan l'astre em serveix d'unic vestit. I allà, quan em deixen sol, quan ens deixen sols, començ a pensar en aquesta roqueta anomenada Menorca.
On tot sembla que llisqui.

On el temps, mai no em cansaré de repetir-ho, passa d'una altra manera. Encara estic intentant esbrinar els mecanismes del rellotge de s'illa. Hi hauria de romandre més dies, més setmanes, però tal vegada llavors el temps m'enroscaria com una serp.

Converses. Lectures. Hi ha temps.

El pas del temps és un misteri. No existeix el passat, perquè ja és passat. El futur és imprevisible, i encara no existeix, tampoc. I el present és un bri, un instant. una estona. Com diu un filòsof francès, André Comte, a "La historia más bella de la felicidad", potser el secret no és desitjar sempre el que no es té (per definició sempre es seguirà desitjant perpètuament) sinó allò que es pot abastar, allò que "en potència" es té. I gaudir el present, considerant que la resposta a la pregunta filosòfica de "quin sentit té la vida?" és "la vida mateixa". La resposta és la vida, és viure-la, tastar-la, ara i aquí. A cala en Turqueta, preparant el plat de pasta que li he fet per dinar a mon pare avui, jugant amb el fill de sa meva cosina, i fent-lo riure amb una pilota, nedant nu, llegint Houxley, bevent moltes pomades el proper dissabte a Alaior... fent l'Amor.

Vacances

2005-07-29T23:18:00.000+02:00

Recepta de la nova religió musulzentiana per al Karma vacacional (ordre aleatori):

1.- Dedicar cada dia vint minuts a asseure's en un lloc públic i mirar a la gent.

2.- No obligar-se a canviar-ho tot pel simple fet de fer vacances. Pensar en què és canvi.

3.- Pensar si el millor seria dedicar aquests dies estivals a treballar intensament "la ment" per a poder vacacionar intensament "el comportament" la resta de l'any.

4.- Aconseguir que els horaris es transformin en trobades, i que l'únic mòbil que aparegui sigui el cor mòbil del pas lleuger i la mirada serena en una cala.

5.- Llegir els porus, olorar els llibres, mirar la música, tocar els colors.

Àngela

2005-07-28T22:50:00.000+02:00

A l'agent de policia Andrews li encarreguen la localització i detenció d'un perillós traficant d'armes serbi, Radovan Mladic. Després de mesos d'investigació, localitzen el traficant en una luxosa casa de camp al Piamont italià.
L'agent entra amb un cop de peu a la porta, però el traficant, que els ha vist arribar, li engega un munt de trets que la deixen mig morta. Ella només té el temps just d'apartar-se instintivament i instintivament disparar.
El traficant mor. L'agent Andrews, l'agent Àngela Andrews, embarassada de gairebé set mesos, també. Els metges aconsegueixen salvar la criatura, miraculosament.
La criatura és una nena, a la que els seus tiets li posen de nom Àngela. Amb els anys, ella descobreix que de cognom es diu Mladic.
Mai sabrem si Mladic va arribar a saber que havia engendrat una criatura, i que disparant contra l'Àngela va voler matar allò que ell havia engendrat i no havia pogut gaudir. Mai sabrem si l'agent, incapaç de suportar més temps el pes de dur a dins el fruit d'un malnascut, fruit d'una bogeria juvenil en unes practiques d'acadèmia mlitar, havia decidit posar fi a tot plegat, fetus inclòs.
Ara sí sabem que Àngela Mladic porta i portarà el segell de saber que els seus pares primer li van donar la vida, sense voler, i es van matar l'un a l'altra quan a quí volien matar és a ella mateixa.

El tigre

2005-07-28T00:42:00.000+02:00

Ahir vaig somiar que estava en un espaiós hall d'un gran edifici. Era una mena de banc o d'hotel. Hi havia bastanta gent en aquell moment. Jo estava recolzat en el que seria el taulell de recepció.
De sobte entra un tigre. Tranquilament entra caminant. Tothom evidentment s'espanta molt. Crits. Fugides.
Jo em quedo tan glaçat que no em moc. Quiet, absolutament acollonit. Incapaç de moure un dit, i interioritzant que el tigre aquest em pot matar en un moment.
De fet el tigre se m'apropa. S'apropa tant que el tenc a tocar del meu braç i la meva ma, recolzats al taulell.
I quan ja no es pot apropar més i em veig perdut... el tigre em llepa la mà repetidament!
Després el tigre se'n va i el somni s'acaba.,
He anat a una interpretadora de somnis que té la seva seu central multinacional abaix de les Rambles... i m'ha dit que l'hotel simbolitza el meu ego, el tigre l'alter ego, i la llepada és un acte del super-jo que, fruit de la reminiscència freudiana edipística interactuant amb la autoidentificació sexual genital.
Jo, sincerament, prefereixo pensar que el tigre representa una dona, i no faig més metàfores, ja us les podeu imaginar.

Vine a Moscou

2005-07-27T00:42:00.000+02:00

L'home s'aixeca el matí i troba un missatge al mòbil, provinent d'un número desconegut: "Vine a Moscou. T'hi esperem".
L'home es mostra encuriosit, però no li presta més atenció. Posa la ràdio i sent un anunci: "Vine a Moscou. T'hi esperem". Curiosa coincidència, ves per on.
Surt de casa en el cotxe i en un semàfor en vermell, apareix un malabarista al pas de zebra i quan acaba se li apropa i li diu: "Vine a Moscou. T'hi esperem".
Ara l'home ja comença a estar més que encuriosit. Més aviat mort de por.
A la feina es troba un e-mail: "Vine a Moscou. T'hi esperem".
Al dinar amb els companys de feina, un d'ells diu espontàniament: "Doncs jo aniria a Moscou...".
Surt de la feina a mitja tarda i quan ja se n'ha oblidat, arriba a casa obre la finestra i troba una gran tanca publicitària al davant mateix: "Vine a Moscou. T'hi esperem". La desesperació culmina quan entra a la cuina i es troba un post-it a la nevera: "Vine a Moscou. T'hi esperem".
L'endemà l'home viatja a Moscou. Li agrada. S'hi queda a viure, amb els estalvis. Coneix una dona. S'enamoren. I uns mesos més tard ella li explica el projecte. En diuen espia-turisme, i consisteix a focalitzar en un potencial client turístic una campanya aprofitant les habilitats d'espionatge de l'antiga URSS. Es el que ens queda, li diu ella... i ho hem reconvertit.
Els càlculs són que muntar l'estratègia els surt a compte. Ara ell, després de tot el shock i d'haver après rus i habilitats d'espia, vola cap a Roma... li han assignat un nou objectiu. Començarà enterant-se del seu número de telefon mòbil, després...

2005-07-25T22:46:00.000+02:00

El pescador d'Essaouira, fent sonar la flauta mentre es pensa quina mena de xarxa podr� estendre a partir d'ara.

Pinzell ressec

2005-07-25T21:40:00.000+02:00

Un funcionari tècnic administratiu es desperta, com cada matí des de fa tretze anys, es dutxa, es vesteix, esmorza. Arriba a la feina i li diu al seu cap: me'n vaig, plego.
El cap, distret amb les seves cabòries, se'l queda mirant i li pregunta: i doncs, què passa? no estas bé?
- sí, més bé que mai.
- llavors, vols un augment de sou...
- No, no vull un augment de sou.
- D'acord, parlem de xifres.. quan vols?
- No vull diners... bé, si me'ls dones, encantat. Però marxo, igualment.
- Vols anar a un altre departament?
- No, no pas.
- Ah! ja ho sé, la teva dona vol...
- Et recordo que soc solter...
- Doncs... què vols fer?
- Doncs mira, vull viatjar, coneixer altres paisatges, altres maneres de pensar i, sobretot, altres cares...
- Viatjar? I això per a què serveix?
- Sobretot, altres cares...
- ... i de què viuras?!
- Altres cares i altres persones, diferents a les que...
- ...quina idea més absurda!! Tires per la borda tants anys..!!!
- ... diferents a les que m,empobreixen...
- ...com pots arruinar la teva carrera així?!! A mi també m'agraden moltes coses... m'agradava tant pintar! ho feia tots els caps de setmana, al Montseny, al Pallars, a Favaritx quan hi anava...
- I per que no ho fas?
- Per què soc res-pon-sa-ble...
- Doncs que us vagi molt be, a la teva responsabilitat i a tu. us enviaré una postal, a tots dos. Ah! i records a la teva dona...
- No, perdona, però estic divorciat. La res-pon-sa-bi-li-tat es va posar gelosa, i ja saps, el primer és el primer...
- Exacte, el primer és el primer. El primer serà Itàlia, el segon viatge serà Bosnia, després tinc ganes de conèixer Turquia... i ...
- I de què servirà tot això, eh, de què servira?
- A veure si pares atenció, i li tapes les orelles a la teva responsabilitat per un instant... apropa't més... així...escolta'm bé perquè és un secret i no ho pots dir a ningú: ho faig perquè em dona la gana.

El funcionari plega, el seu cap obre un calaix, treu un pinzell ressec amb taques de color verd, i se'l queda mirant.

Xarxes

2005-07-24T22:13:00.000+02:00

El pescador d'Essaouria, a la costa atlàntica marroquina, ha decidit deixar les xarxes i posar una web, una altra xarxa on espera capturar una altra mena de peixos.
Els carrerons estrets vora la mesquita del poble estan cada vegada més plens de botigues de souvenirs per als turistes. Els souvenirs que no es fan al Marroc, com tampoc es fan a Barcelona els de les Rambles, ni a Guatemala, moltes teles suposadament autòctones.
El pescador es dedicarà a souvenirs absurds, com per exemple, els barrets mexicans a Barcelona, o les samarretes del Barça, el Milan o el Madrid, a Singapur.
El món és ara només una xarxa, on el meu amor per la ciutat, pels teus llavis, per l'amistat sincera dels meus amics, on la intenció de respectar uns drets humans basats en la dignitat, es topen sovint amb petrolis, armes, pestilències i hipocresies.
El pescador té dret a guanyar-se la vida, tant o més que els hotelers que construeixen a l'entorn de la ciutat "resorts" occidentalitzats, illes de classe alta profilàcticament protegides dels colors i olors de la realitat del Marroc.
Ara bé, ni els souvenirs, ni els hotels de parets enormes i xarxes electrificades, podran aturar la meva set. Set de tornar al Marroc, de tornar al teu tacte, de tornar a creure fermament en allò que faci justícia severament, de tornar a creure, amb tot el meu cor, amb la carícia tendra de fil de l'ànima amb que teixir l'autèntica xarxa: la del llençol lleuger i humil amb què cobrir-nos plegats i fer l'amor.

Destrossenkampf

2005-07-23T12:07:00.000+02:00

Al parc d'atraccions de Frankfurt ha tingut gran èxit una nova atracció. Es diu destrossenkampf. Per deu euros, es permet l'accés a un menjador, on hi ha una taula parada, amb plats, gots, coberts i ampolles, cadires, quadres penjats a les parets, una tele i un armari amb llibres i horrorosos gerros xinesos i souvenirs de Benidorm. L'atracció dóna dret a trencar-ho tot, a descarregar l'adrenalina destrossant sense pietat els plats, els gots, la tele, les cadires i per suposat el gerro. El concursant té la opció d'emportar-se un video de l'escena.
Un estudi posterior als concursants ha demostrat que aquesta descàrrega adrenalínica els ha proporcionat uns dies posteriors de major salut mental, exit professional i plaers erotics més intensos amb les seves parelles.
Hi ha autèntiques cues, a la fira. De fet no es descarta convidar gratuitament a personatges violents de la vida social alemanya. Potser la història mateixa del país no hauria estat la mateixa, si hagués existit abans aqueta atracció!
A Catalunya i Espanya un grup d'amics de l'atracció (amicsdedestrossen.com) estan fent una llista de personatges als que els hi convindria desfogar-se així, enlloc de descarregar la seva amargor, misèries i patetismes morals als altres. Segur que teniu al cap algu a qui enviarieu a l'atracció... i potser el deixarieu a dins sense sortir.

Sorra

2005-07-22T06:58:00.000+02:00

Després de dinar a casa, tornava cap a la feina estressat, espès, cansat, acalorat, pesat, àdhuc desmorfologitzat... i quan estava pujant pel Portal de l'Àngel, amb pas lleuger i ja suant, he tingut una visió, una aparició: baixava el carrer amb aire tranquil, amb unes sandalies lligades al turmell, unes cames lleugeres, llargues, que només cobria lleugerament una faldilla curta vaporosa. Al tors, només un top de tirants que brindava una preciosa definició-insinuació dels seus pits i deixava a la vista un llombrígol on he quedat imantat de seguida.
Duia els llargs cabells ondulats volant i unes ulleres fosques... Sí, una autèntica aparició que venia caminant cap a mi.
No he pogut aguantar més i li he fet un gest, una salutació. De sobte, s'ha parat davant meu, a poc més d'un pam, i m'ha mirat. Tota la gent del carrer ha quedat en suspens, quieta, mirant-nos, formant un cercle. Sota els peus ha crescut sorra i una mena de llac rodó en forma de mini platja entre tots dos. Ens hem mirat i sense dir res ens hem despullat l'un a l'altre. I mentre entravem a l'aigua nus, sota la mirada de la gent suspesa, hem ajuntat les nostres boques obertes, molt a poc a poc. Després he recorregut la seva esquena de dalt a baix nomes amb els dits índex, ella m'ha besat els peus, dit a dit, i ... després ha vingut la guàrdia urbana i ens ha denunciat per escàndol públic, i jo he arribat tard a la feina. He explicat que tenia entre mans un tema molt important. El meu jefe m'ha mirat amb cara incrèdula perquè ha vist com em sortien granets de sorra de sota de la camisa.

Descartat de classe C

2005-07-20T15:28:00.000+02:00

Acabo de rebre el següent e-mail:

"Benvolguts compatriotes,

Em dic RY30423-Z, tinc l'edat adulta en fase 3 i us escric des de l'any 2055 (estic fent servir il.legalment els transmisors espaitemporals i tinc poc temps) demanat-vos deseperadament que m'ajudeu i que us ajudeu a vosaltres mateixos.:
M'han condemnat a ser un rastrejador suburbà, la pitjor de les feines dels "descartats de classe C" que us podeu imaginar.
Semblarà una bogeria, però en pocs anys la vida urbana fora dels habitacles privats (en deieu pisos, o cases) es farà amb ulleres protectores dels raigs solars (per evitar efectes de la capa d'ozó totalment destrossada) i amb minicàmares de tv incrustade; màscares a la boca per no respirar l'aire contaminat; cobertura total del cos davant amenaces bacterianes noves i incontrolables fruit d'atacs de terrorisme biològic; i evidentment l'us de protesis auriculars per escolar músiques o ordres laborals enlloc del soroll.
Sí, tacte, olfacte, oida i vista s'aniran podrint. El gust també, limitant les ingestes a dolç, salat i agredolç, en les dosis alimentícies en pastilles.
Passarà que al carrer es cometran tot tipus de delictes petits i grans que ningú no veu excepte la víctima ,degut a la protecció (putrefacció) dels cinc sentits. I els poders encarregaran a persones de baixa condició la tasca de passejar al descobert (sense protecció contra virus, rajos, etc) per detectar els infractors i poder-los condemnar.
Aquest soc jo, que m'estic quedant sense pell, ni ulls, ni olfacte i que estic mig sord del soroll. He de tallar la connexió, crec que m'han descobert ... no puc seguxafsdfoias. aah! socor.ajksjk.ssss!!! salveu-xrVOS!! "

El bus aleatori

2005-07-19T15:28:00.000+02:00

En una ciutat de Polònia han decidit posar un servei d'autobus aleatori. És un bus sense horari ni recorreguts fixes. Una estupidesa, a primera vista. Però no.
Resulta que aquesta ciutat polonesa viu fonamentalment de la indústria de l'automòbil. I els centres mèdics han detectat un increment de patologies d'obrers, relacionades amb l'stress pels horaris i el recorregut pautat de les cadenes de muntantge i dels circuits de proves dels vehicles, on treballen.
I els mateixos treballadors van demanar aquest bus aleatori. Fa recorreguts pel poble i pels voltants, en un perímetre d'uns 50 quilòmetres.
Cada mes el pinten d'una manera diferent, un grup de joves graffiteros. El condueix un obrer diferent cada dia, per torns aproximadament de sis hores. A dins un jove punxa música d'un menu que per internet van omplint els veins cada dia. Des de Bruch a Armand van Helden passant per folcklore local, o Coldplay.
El bus fa aturades en llocs insospitats. Una cantonada qualsevol, on una veu en off diu: "per aquesta cantonada mai hi va passar Milan Kundera, però això no treu que en ella s'hi pugui buscar també la la immortalitat". També s'atura enmig de la carretera, i sense previ avís apareix una dutxa amb aigua fresca per qui es vulgui dutxar, durant l'estiu.
La Unió Europa ha multat polònia per la iniciativa. Acusen el govern polonès ajuts estatals a un sector, els transports, que la UE vol liberalitzar totalment. I els veins del poble es pregunten: què hi ha de més liberal que el nostre bus aleatori?
Per cert, que el bus funciona amb energia solar. I els dies que no fa sol i no te prou energia, doncs no funciona. Per això és aleatori.

Ascensor

2005-07-18T21:53:00.000+02:00

Avui he quedat atrapat en un ascensor i ens hem quedat a les fosques. En el cubicle hi havia una senyora d'uns seixanta anys, un adolescent, una noia que tindria, com jo, uns 25 anys, i un home d'uns 45. Han començat a sentir-se veus, però no n'he sabut a qui pertanyia cap d'elles:
- "anys vivint, fins ara, envoltat de prats, boscos i muntanyes... i acabarè morint adolescent en un puto ascensor."
- " "la vida és com aquest ascensor, puja i baixa i de vegades s'espatlla..."
- "Ja ha sortit la poesia trascendentalista.."
- "Doncs jo prefereixo morir besant"...
I de sobte he notat un petó suau i tendre als meus llavis. El perfum era de dona, però he decidit callar.
"Carinyo? on ets, carinyo?!", ha dit una veu, tot seguit.

S'ha encès el llum i l'adolescent estava abraçat com un nen ple de por al senyor i seguia dient: "els meus arbres!", la dona de la seixantena s'havia començat a treure roba no sé amb quina intenció, la noia de 25 estava de genolls i seguia dient "carinyo meu...lentilleta meva... on ets?!" molt nerviosa i fora de si.
I jo, mut, li he preguntat al senyor de 45: "què me'n diu?". I ell, tot serios i encorbatat, amb barba canosa i posat reflexiu i pacífic, ha callat durant uns instants, l'hem mirat tots i ha dit: "I si tornem a començar?".

Ex

2005-07-18T00:48:00.000+02:00

N'Ovidi ha tingut diverses relacions sentimentals. Ni moltes ni poques, per als seus 37 anys. Deixem-ho en diverses.
El cas és que avui, després de prendre's el tercer vodka amb llimona de la nit, ha començat a analitzar les relacions passades.
I una suor freda li baixa del front al coll quan comprova horroritzat que sempre li ha passat el mateix: il.lusionat en el moment de conèixer-les, amb una mescla de curiositat, erotisme i interès humà... i desinflat durant la relació. I el pitjor és el següent: enamorament romàntic absolut en el precís instant que es trenca la relació, es materialitza la ruptura. Com un click automàtic, un interruptor al cor que li activa un amor de terratremol africà, una immensa sensacio de desig físic, espiritual, de fondre's amb la que acaba de ser decretada com a "ex", i que en cap cas està disposada a fer marxa enrera perquè ho han deixat amb un sonor cop de porta.
Així que, després del quart vodka amb llimona, i de reflexionar molt, traça l'estratègia a seguir:
Es disfressa. Tant físicament com de caràcter. Canvia de nom (ara es fa dir Anselm) roba, de pentinat, de caracter i de gustos. I coneix una noia, a qui no li diu res. S'aparellen... i tot seguit ell la deixa amb un motiu de pes (banyes). I pocs dies després, quan ella encara està xafada per la pèrdua, apareix l'autèntic Ovidi (que estima la noia amb passió, per la patologia que ja he descrit abans) i la sedueix... Ella al principi sembla que accepta, i comencen a sortir junts com a amics ...I sembla que el pla ha funcionat, fins que un dia, en l'escena del sopar romàntic on s'espera el classic petó iniciatic... ella li diu, ben seriosament: saps què, Ovidi, és que jo tinc un problema, i és que sempre m'acabo enamorant dels meus ex. I ara mateix només puc pensar en l'Anselm... i encara que aparegués per aquella porta, no hi podria tornar perquè el que m'ha fet no té solució.

Què és notícia?

2005-07-18T00:37:00.000+02:00

Un periodista anònim m'ha fet arribar un paper arrugat que va trobar a la paperera d'un alt directiu de la televisió privada estatal per a la que treballa:

"Criteris per decidir què és notícia per a l'informatiu:

- Catàstrofes naturals: si són internacionals, a partir de 150 morts. Espanya, a partir de 5.
- Política: internacional, si coincideixen en portada els grans diaris. Espanyola, si afecta la unitat d'espanya, hi ha insults o corrupció.
- Esports: Recordar que Adidas patrocina la secció, així que tenir en compte els equips Adidas...
- Economia: Recordar quins grans bancs i caixes hi ha a l'accionariat de la cadena. La resta, segons dicti la borsa i el Finantial Times.
- IMPORTANT: Afegir sempre un video de 30 segons amb la imatge espectacular del dia (persecució lladre automobilista als USA, curses de cargols, etc) després de la secció de política, per compensar.
- Notícies de fam i misèria han d'anar abans de la publi. Els anunciants ho suggereixen, perque el consumidor es sent "ric"...
- Cultura i espectacles: concerts, només si són en el top dels 40; exposicions només si hi ha VIPS en la inauguració."

Si non e vero...

La clau!

2005-07-14T23:04:00.000+02:00

A Tòkio, un senyor gran va sortir de casa de nit a baixar les escombraries, i es va deixar la clau a casa. Tot d'una es va trobar al carrer, sense poder entrar a casa. No coneixia cap veí, i en aquella hora, a més, ningú no baixa a obrir la porta de l'edifici, tancada en clau. Es massa perillós.
No porta diners, ni identificació. No es pot demanar res a ningú, van massa de pressa caminant, i ell és vell i va vestit amb la bata i sabatilles.
No es pot quedar allà. Algun perturbat l'atracaria, de matinada.
Així que comença a caminar sense rumb. No té parents, a la ciutat. Ni cap amic que visqui a menys de tres hores caminant (parlem de Tòkio!).
L'endemà al matí, esgotat, es tumba en un banc. El detenen per fer de captaire. L'expulsen de la ciutat, als afores. A mes de 500 quilòmetres. Entra en la immigració clandestina. Fa feines brutes i sis anys després es paga un trasllat i.legal fins al centre de la ciutat.
Entra en una botiga d'instruments i demana, sisplau (el seu aspecte és desendreçat), que li ensenyin el seu millor clarinet. L'agafa suaument i tot seguit comença a interpretar El concert en A major K622 de Mozart. El botiguer al.lucina, i fa una trucada a un amic seu artista...
Poc després es reconeix que el vell era el millor intèrpret de Clarinet de tota Àsia. Com a acte de desgreuje, el conviden a fer un concert especial d'homenatge en el millor auditori del país. Tot ple de fracs, vestits llargs, autoritats i personatges socials.
Ell entra a l'escenari, fa un xiulet, i l'escenari s'omple de persones d'aspecte brut, pell bruna, captaires i immigrants. Tots plegats es posen la mà a la butxaca i ensenyen un munt de claus de cotxes i cases. Les del públic.
- "Bé doncs, senyores i senyors -diu el vell amb veu pausada- ara els toca a vostès actuar. Ens veiem d'aquí a sis anys"... I comença a interpretar les notes de Mozart.

PD. "Dubtes" ha superat mig any de vida amb una regularitat diària, la qual cosa vol dir aproximadament prop de 200 textos, i per a Favaritx això és molt, tenint en compte la seva habitual manca d'autodisciplina. Així que aprofito per agrair tots els comentaris elogiosos rebuts, i també els crítics, els irònics i fins i tot els fets amb despit. Us animo a enviar-me més "comments", perquè m'animen a seguir parint molts més "dubtes" mortalment vitals, inventadament reals, amb gel o en pastilles. Salut!

Memòria fastigosa

2005-07-13T23:24:00.000+02:00

Avui m’he creuat pel carrer amb una noia que conec, però que no recordo de què.
M’he quedat parat enmig del carrer, bloquejat. El primer que he fet es dibuixar de seguida la cara d’aquesta persona tan fidelment com he pogut. Després he demanat la tarda lliure a la feina. Seguidament he penjat 500 còpies del dibuix a tots els carrers del voltant d’on he vist aquesta persona, amb el meu telèfon mòbil anotat per a que em truqués.
Quan he acabat, he anat a la farmacia a comprar-me pastilles per estimular la memòria. Fet això, he trucat a un seguit de programes de televisió d’aquests de mitja tarda on apareixen freaks, i he explicat el meu cas. En una hora estava en directe demanat ajut davant les càmares. I fa una estona acabo de contactar amb tots els meus amics i coneguts per a que em donessin alguna pista. Res.
Finalment, m’ha sonat el mòbil:
- Hola, soc la persona que estàs buscant.
- Per fi! Quina alegria! Perdona que no recordi qui ets però …
- No, si jo et perdono. El problema és que jo tampoc no recordo qui soc. Diu el metge que transmeto aquest buit a tothom que em coneix…
- I què podem fer?
- Doncs poca cosa. T’he vist a la tele i, francament, no ets el meu tipus. Que et vagi bé, Adeu.

Cintes de video

2005-07-13T01:09:00.000+02:00

Als Estats Units (on, sinó, poden passar coses com aquestes!), una parella va decidir enregistrar en video tota la vida del seu fill, des que va néixer, l'any 68, per a tenir-ne testimoni, i fer una mena d'experiment sociològico-mediàtico-egocèntrico-tecnològico-hippie.
Ara aquest fill té 37 anys i és pare de família. Ell segueix enregistrant-se a ell mateix amb una càmara de video domèstica. Sempre, a tota hora, fins i tot quan dorm (posa la càmara en un trípode). No gosa trencar el projecte dels seus pares. Té acumulades milers de cintes. Però és que a més, està enregistrant als seus dos fills de 8 i 5 anys. Han contractat un càmara per a ajudar-los. Està les 24 hores amb els fills.
El problema és que la societat americana de documentalisme està interessada en el projecte, i un dels seus tècnics visiona i classifica totes les cintes, de tal manera que aquest ésser humà ja no viu la seva vida, sinó la d'aquest ciutadà. I altres dos tècnics més fan el mateix amb cadascún dels fills.
En paral.lel, una productora de televisió també edita diàriament en un programa televisiu aquestes cintes. I en té una altra còpia, que ha d,estar revisant durant 24 hores un editor. Que tampoc no té vida pròpia.
De tot plegat en sorgeix, a més, que la família en qüestió ha signat un contracte amb ella mateixa per a que els nets continuin el projecte. I visquin sempre enregistrants o enregistrant-se.
Però avui ha passat una cosa terrible: el pare, l'home de 37 anys, estava enmig del camp, sol, i s,ha quedat sense piles a la càmara, mentre s'enregistrava. I despres de 37 anys gravant-se, gravant els fills, donant les cintes als documentalistes, i a la productora de televisió, plenes d'hores absurdes i buides... avui, quan s,ha quedat sense càmara, ha vist aparèixer del cel un autèntic ovni, del que han baixat uns essers extraterrestres mai vistos. I no els ha pogut enregistrar.
L'home s'ha trastocat tant de no tenir cap imatge impactant en 37 anys, i quan la tenia, no enregistra-la, que ha posat piles noves, ha posat la càmara amb trípode al menjador gravant, ha cridat els fills, el documentalista, el camara i l'editor del programa de tv i els ha matat a tots un a un davant la càmara.
Després ha enviat totes les cintes per correu al reality més famós, i s'ha suicidat, també enregistrant-se alhora.

Llampec

2005-07-11T23:09:00.000+02:00

Es va despertar suat i tremolant pel terrible malson on moria caient d'un alt edifici. Quan s'estava recuperant sota la dutxa, va fer un mal gest i es va trencar una cama de la manera més estúpida. A mig matí, sortint de l'hospital, el van avisar que com que no havia fet la declaració de la Renda, Hisenda li posava una multa economica enorme: el sou de dos anys.
Després, a la feina, una bronca monumental del seu cap perquè ha calculat malament una factura. Acomiadat.
Llavors, quan un cotxe l'acaba d'esquitxar perque amb la roda ha xafat un bassal, i l'ha deixat com una caricatura patètica, lletja, mullada i tristota...
Llavors, quan li venen ganes de presentar-li la dimissió a la vida i abaixar els braços a l'alçada de l'ànima...
Llavors... just llavors, apareix Ella. Sí, Ella. Ella amb majúscules, ella, la sempre volguda, la sempre estimada. La que omple les parets de la seva casa de solter, la que li fa tremolar l'esperit des de fa tants i tants anys...
Ella, apareix, i per fi li diu a cau d'orella amb veu trapella: T'estimo!.

T'estimo!!!

Vet aquí l'Amor, imposant la seva constel.lació a les misèries minúscules d'un dia lleig. Vet aquí com la vida brinda, a voltes, aquest llampec sentimental que inunda, que separa, que transforma, que revoluciona la vida amb una única paraula a cau d'orella.

Tres punyals

2005-07-10T23:07:00.000+02:00

El seu millor amic li va robar la nòvia. Us podeu imaginar com es va quedar. Va notar com se li recargolaven tres punyals freds, enmig del pit.
El punyal de veure com de la nit al dia la mirada que es el teu mar, el cos que és la teva pàtria, i l'ànima en la que t'estalones, es fa fum fred i desapareix.
El punyal de la traició d'un que es deia amic teu i que premeditamament ha anat fent-ho tot per a deixar-te sense veu, sense esma, sense planeta.
I el tercer punyal, el que suposa sentir la teva identitat sexual qüestionada. No he estat prou dona per a ella, que fins i tot ha deixat de ser lesbiana? Em tenia a mi com a un divertiment quan en realitat és i era heterosexual? No li he sabut donar tot el que ella mereixia i la meva ànima de dona no ha transmès a una altra dona?

Water

2005-07-10T04:09:00.000+02:00

La universitat complutense de Sòria ha sorpès al mon amb les conclusions d'un seminari internacional sobre objectes caiguts al water.
Efectivament, segons l'institut estadístic "intel.ligencia militar i altres paradoxes", el 56% de les llars han patit la caiguda d'objectes de la prestatgeria o el lavabo a l'interior del water. Es tracta de tubs de pasta dentrífica, perfums, pots d'escuma d'afaitar, el rotllo del paper higiènic i fins i tot s'han donat casos de sogres caigudes dins la tassa o àdhuc de toms sencers de l'enciclopèdia catalana.
En el 7% dels casos fins i tot la caiguda ha generat conflictes familiars que han acabat en divorci o, en el pitjor dels casos, en incomprensibles reconciliacions i efusivitats sexuals (això últim serà objecte de posteriors estudis sobre perversions eròtiques).
El cas és que el seminari esmentat ha arribat a la conclusió revel.ladora següent: si tens la tassa del water tapada, serà gairebé impossible que hi caigui cap objecte a dins.
Sòria ha demanat que l'estudi opti al Nobel de Física.

pd. Na Paquita no ha tornat a aparèixer. En part estic content, però he de reconèixer que sento un punt d'enyorança.

Arena

2005-07-09T05:27:00.000+02:00

Sota la immmensitat sorollosa del silenci inconscient es recargolen les identitats a mitjallum.
A l'encesa dels focus: es fuig, com les cuques amb el llum de la cuina.

Parlar prohibit, intuir permès, saber és absurd.

Després les basses, el silenci i la nit que es desfà humida entre pedres, portals i olors de pixat.

Serà demà quan es venci a Llucifern? Tornaran els silencis del soroll a recargolar-se?

Ara totes les criatures són iguals, pero l,Arena segueix proclamant-se com un local Gay.

Enllaunats i presos, tots som londinencs, tots som a Atocha, a Madrid, o al metro de la plaça Catalunya.
Per anar al món àrab només cal baixar la Via Laietana i trencar per Corders. Però són altres llengues, altres sabors i olors.

No, seguirem els nostres sorolls, el nostre metro enllaunat i després clamarem contra la barbàrie.

Na Paquita

2005-07-08T01:19:00.000+02:00

L'altre dia vaig arribar a casa, i a l'encendre el llum de la cuina me la vaig trobar allà. L'ensurt, com us podeu imaginar, va ser gran. De fet ens vam espantar tots dos.
Vaig intentar reaccionar serenament i alhora amb fermesa. Qui ets tú i què fas aquí?, li vaig dir, encara mig esglaiat. Na Paquita, em va dir com a única resposta mentre es movia nerviosa endavant i enrere, com si busqués una sortida.
Com que era evident que ella ja havia entrat a casa meva i fins i tot havia inspeccionat la cuina, vaig optar pel sentit comú, evitant escàndols o solucions violentes que no em servirien de gaire. Paquita, no m'agrada que hagis entrat, ni vull saber res de tu, li vaig exigir, mentre m'anava adonant de la seva lletjor amb més detall. Ara bé, si quan jo no soc a casa has decidit d'entrar-hi, doncs no hi puc fer res. Només et demano un pacte de no agressió. No estiguis mai aquí quan arribo i menys quan encenc el llum de la cuina. Francament, ets una presència desagradable per a mi i sobretot per a les amigues que de vegades porto al pis.
D'acord i perdona'm, em va dir, però m'ha d'entendre si et dic que he entrat per necessitat, no per fer-te cap mal.
Així es com "convivim" na Paquita i jo. Evito haver d'infectar tots els aliments de la meva cuina amb insecticida anti cuques, i li dono a ella el seu dret d'insecte a viure. De fet, objectivament, no és més desagradable ni bruta que una formiga o una mosca, però porta l'estigma a sobre. Dit això, i éssent sincer del tot, na Paquita em fa molt fàstic.

L'home de s'illa

2005-07-07T00:22:00.000+02:00

Viu i viurà per sempre a la seva petita illa, perquè com els vells savis, sap on resideix l'essència de la felicitat: en la grandesa del seu cor, no en la immensitat sorollosa de les ciutats.
No en sap, de luxes ni de modes, de fet mai ha tingut gaire diners, entre altres coses perquè tenir el cor gran no ha estat ben vist per la suposada èlit de vividors, especuladors i llepaculs.
En canvi ell, gairebé sense adonar-se'n, acumula un tresor oceànic: la salutació de tothom quan passeja pel poble, i l'estimació sincera, sencera, dels seus amics.
Fuig de protagonismes, cerimònies i festotes. Prefeix el silenci discret dels seus treballs manuals, de les seves lectures, de les seves navegacions. Això sí, quan cal la solidaritat sindical, quan cal la generositat, ell està en primera fila, sense fer soroll.
Ara només demana que el deixin ser feliç . I vet aquí que de vegades rep com a resposta una bufetada, premi a la seva bona fe que potser dugui tan escrita al front que els hi ho posa fàcil a les aus de rapinya.
Però l'home de l'illa de qui us parlo és fort com un roure, ha après suar el treball amb les mans, i a cultivar-lo amb el cap. Sap, potser no prou, que la seva enorme generositat i lluita tenen el reconeixement i l'amor de tots els que el tenim aprop. I mai és mal moment per a dir-li-ho.
Aquest home és mon pare, i cada dia descobresc que me l'estim més.

2005-07-05T16:01:00.000+02:00

Istambul. Home abra�ant nen. La vida...

2005-07-05T15:59:00.000+02:00

Il.lusi� d'infant davant la m�gia dels cavalls santjoaners al caragol de Santa Clara.

El teu temps no m'espera

2005-07-04T23:54:00.000+02:00

- Feia temps que t'esperava
- Quant de temps? Una vida?
- No, deu minuts. Però m'han semblat com mil milions de vides...
- Això vol dir que quan m'esperes et passa el temps més a poc a poc. Llavors et convé no veure'm, així la teva vida et semblaran mil trilions de bilions de milers de milions de vides.
- Vaja, vist així... no està mal vist, no!
- En canvi a mi, esperar-te se'm passa de pressa, perquè em fa il.lusió saber que aviat et veuré...
- Llavors a tu et convindria veure'm constantment, així no et passaria tan de pressa el temps que m'esperes.
- Sí, es cert.
- Llavors, en definitiva, tenim un problema d'incompatibilitat temporal.
- Sí, ens estimem molt, però el teu temps va contra el meu.
- Haurem de trucar un físic quàntic, un filosof, un consultor sentimental, un psicòleg i un rellotger i tancar-los en una habitació a discutir sobre el nostre cas.
- Sí, el problema és el temps que haurem d'esperar a que es decideixin!
- I què et sembla si mentre els esperem anem a la nostra habitació i fem l'amor a l'estil tàntric, on el teu temps i el meu es fonguin en un petó suau lent del teu llavi superior amb el meu llavi inferior mentre amb els dits anem repassant-nos les esquenes...

Llombrígol

2005-07-03T19:31:00.000+02:00

Hi havia una vegada un noi molt aplicat en els estudis i bon fill. I un bon dia, es va aturar a mirar-se el cos. Dits allargats i estrets, les pigues dels braços, els pels que anaven apareixent per la cara, les ungles dels peus, la curiosa manera de moure's del genoll, el cartílag de la orell... fins el llombrígol. I va descobrir que a l'entorn del melic, i a les parets laterals del cràter que forma, no hi tenia cap pèl. I tocant, tocant, primer hi va posar un dit, després hi va encabir la mà, i quan no se'n va donar compte, hi havia caigut.
Van haver d'avisar els bombers i, és clar, és va formar un escàndol mediàtic i social a tota la ciutat. Un noi s'ha caigut dins el seu llombrígol!
Al noi el van aconseguir finalment treure i després que metges, bombers, experts en genètica i fins i tot lampistes analitzessin el cas, la conclusió més assumida va ser: el nen tenia una llombrígol massa gran. No és culpa seva.
Uns anys més tard, el nen va assassinar 13 persones a punta de pistola en un burguer king. Es veu que el cambrer li va advertir que se li veia el llombrígol perquè duia la camisa mig descordada.

Tres Valls

2005-07-02T18:33:00.000+02:00

"Fa anys, dos psicòlegs, Peters i Ceci, van seleccionar dotze articles publicats a dotze famoses revistes de psicologia, escrits per membres dels deu departaments de psicologia més prestigiosos dels Estats Units. Van canviar els noms dels autors per altres inventats, els van situar en universitats imaginàries, com el Centre de les Tres Valls per al Potencial Humà, i coses per l'estil, i van enviar els articles a les mateixes revistes que els havien publicat. Només tres van reconèixer els textos. El pitjor de tot és que vuit dels nou articles restants van ser rebutjats per les mateixes revistes que els havien publicat abans. Els assessors i els editors que els van llegir van afirmar que els articles no reunien prou mèrits per ser publicats (Peters, D.R., i Cec, S.J.: "Peer -review practices of learned journals: the fate of published articles submitted again", Behavioral and Brain Science, 5, 1982).

(esmentat a MARINA, José A. La intel.ligència fracasada).